Dissabte és el dia. Serà el primer dia en mesos i mesos que la mascareta deixi de ser obligatòria a l’exterior. 26 de juny. D’aquí a quatre dies. I no mal comptats. I ara, què? Acostumar-nos a dur-la a sobre com les claus o el mòbil ens va costar un llarg període d’adaptació; tornar a casa amb el cap cot quan ens l’havíem deixat o demanar a la feina, sobretot en els primers mesos, si algú en tenia de sobres, com quan implores un gelocatil per al mal de cap o una compresa per la sobtada regla. I el cas és que sempre hi havia algú, afortunadament molt més previsor que tu, que en duia més d’una a la bossa. Una de les primeres fotos que vaig fer durant el confinament va ser la d’una mascareta quirúrgica en una vorera de la ciutat, no se si llençada expressament o perduda. Era una imatge desolada, estrambòtica fins i tot sospitosa. Era la mascareta un element tan estrany a les nostres vides com arribar a casa obligatòriament a les 10 de la nit o no poder fer un cafè a les 5 de la tarda perquè els bars estaven tancats. I el cas és que vam adaptar la nostra vida a un confinament encobert i a tota una àmplia gamma de FFP2, quirúrgiques, casolanes, higièniques d’un sol ús o higièniques de tela amb o sense filtre, enmig d’un ball d’indicacions i contraindicacions que es van acabar amb un «res sense mascareta». I punt.
No em sabrà greu deixar-la a casa dissabte quan surti al carrer però reconec, en contra del que jo mateixa pensava, que he acabat per integrar-la a la quotidianitat. Segurament és l’únic que he incorporat després de protestar des del març del 2020: he passat pel model bufanda, l’únic que tenien a les farmàcies al principi del desastre, per la de roba estilosa i he acabat amb la bàsica, la negra FFP2. Però l’únic positiu, beneficis epidemiològics a banda, que hem obtingut d’una mascareta que fins ara havíem vist als professionals dels hospitals i a George Clooney a Urgencias, és que ha obligat durant mesos i mesos a establir un altre tipus de comunicació: ens ha fet mirar-nos als ulls, primer, per reconèixer-nos novament amb un tros de roba que ens tapa la boca i el nas. No hi ha hagut excusa per tornar a aprendre a mirar-nos, per percebre la irritació, l’excitació, la indolència, el desig, el respecte, l’alegria, la tristesa. «Quan parlis amb algú, mira’l als ulls!». No us ho havien dit moltes vegades? I ha estat una pandèmia qui ens ha posat en el nostre propi mirall els ulls de l’altre. Ens desacostumarem tan ràpid com tornar a sortir de casa a les 10 de la nit? No ho sé. Per si de cas, mira’m als ulls quan ja no porti mascareta.
