És la primera vegada que l’artista exposa a Barcelona (fins a final del 2021), a l’Espai Trafalgar, tot i que l’exposició de més d’un centenar d’obres no ha estat autoritzada per l’autor. Anteriorment, havia estat a París on va tenir un enorme èxit. El 2011 havia fet una exposició antològica a Bristol i el 2007, Existencilism. El mestre de l’street art manté en part el seu anonimat, però cada vegada es coneixen més coses sobre ell. Nascut gairebé amb tota seguretat a Bristol el 1974 es va donar a conèixer pels seus grafits, –influït per l’estil clàssic de Nova York–, que va convertir en una nova forma d’art de carrer, fins a consagrar-se com artista de prestigi mundial. A finals dels 80 comença les seves activitats amb contenidors i estacions de trens i a la meitat dels 90 es consolida la seva llegenda. El 2002 abandona la tècnica de la pintura amb aerosol i comença a treballar en l’estil stencil, o plantilla. Així realitza obres tan conegudes com la nena que subjecta una bomba o el lleopard que escapa de la gàbia amb codi de barres. A la simplicitat de la tècnica uneix la seva preferència per les obres en blanc i negre que connecten fàcilment el seu missatge amb l’espectador. Dona veu als marginats, fa crítica social i política, usa la ironia i es burla de les icones culturals: «és la gent que segueix ordres la que llança bombes i extermina pobles». També el cinisme és molt present a la seva obra. Tot plegat unit a la poesia i una gran capacitat de comunicació, que fan de l’artista un element transformador de la societat. Políticament la seva obra ha estat qualificada d’anarquista, subversiva i es manifesta contrària a les guerres i les religions (Toxic Mary).
Pel que fa a la temàtica recorda l’infern de Dante, dissenya escultures de bronze amb rates, algunes de molt tendres, com Love Rat. Els nens i la bomba atòmica, o Police Kids, on la societat és tan perillosa pels nens que necessiten policies per protegir-los. Applause: una crítica a la societat de l’espectacle, amb la guerra de fons. L’ús dels simis com a oprimits. El sarcasme és molt present a Festival, on rockers punk fan cua per comprar una camiseta anticapitalista per 30 dòlars. Homenatge al Pulp Fiction de Tarantino. Fascinat per Lenin li fa llençar flors a CCCP/Flower Chucker; atac descarnat al consumisme a Christ with shopping, o a la reina d’Anglaterra Monkey Queen. Poques imatges contenen un cert optimisme i permeten veure una llum al final del túnel, com Girland Ballon. Curiosament, les seves obres són comercialment exitoses, en camisetes, tasses, quaderns i d’altres objectes, però refusa la comercialització del seu art per part de les grans multinacionals especulatives i fins i tot va participar en l’autodestrucció d’una de les seves obres en una subhasta. L’exposició consta de rèpliques de llenços de tela (51 obres mestres) com The Flower Thrower, Love rat o Kissing Coppers, amb la tècnica de la plantilla per aplicar l’esprai i una segona part de murals, alguns de mida natural, situats geogràficament a USA, Regne Unit, París, Israel o Palestina, on també han col·laborat d’altres artistes del grafit. Només una petita decepció, ja que l’artista va ser localitzat a Barcelona la jornada de l’1 d’octubre del 2017, però en l’exposició no hi ha cap obra que faci referència a l’esmentada fita històrica.
