Prop de 38.000 estudiants han fet aquests darrers dies les proves de la selectivitat, de la qual fa anys i panys que s’anuncien canvis, però que, finalment, no es concreten, de manera que només la lògica de l’oferta i la demanda és la que marca la tan preuada i temuda nota de tall. Això sí, aquelles famílies que tenen prou recursos o una alta capacitat d’estalvi (si us plau, que m’expliquin com s’ho fan) sempre els quedarà l’opció de les universitats privades o semiprivades. Així doncs, per posar un exemple, el Grau en Educació Social a la Universitat Autònoma de Barcelona són 60 crèdits per curs. A un preu d’uns 20 eurillos el crèdit fan més o menys uns 1.200. El mateix grau a la UVIC, per exemple, supera els 5.300 euros. Aquest és un exemple i d’un grau que diguem no és ni molt menys dels més costosos, però que assenyala una tendència. No és cap descobriment constatar que l’accés a la formació superior no només no és igualitària sinó que és injusta en molts casos. Aquesta afirmació pot sonar a contundent i, perquè no dir-ho també, a fàcil, però si em permeteu desenvolupar una mica la idea veureu que no és tan així.
L’examen de la selectivitat és un repte molt important i angoixant també per a molts joves del nostre país, però per poder arribar fins aquí cal haver fet un llarg recorregut en el qual, avui per avui, a massa joves els perdem pel camí. Actualment, l’índex de fracàs escolar a Catalunya (i a Espanya també) és altíssim (un 17% aproximadament, amb dades de 2018), essent a més molt més alta en el cas dels nois (23%) que les noies un 11%. Sota el nom de fracàs escolar parlem de tot el gruix que no finalitza l’ESO és a dir, l’escolarització obligatòria fins als 16 anys. Aquestes dades són altament preocupants, ja que és una barbaritat de nois i noies que no tenen cap tipus de document de certificació.
Podem trobar molts factors, causes, raons que expliquin perquè passa això. I de ben segur que les respostes haurien de ser també les possibles solucions, però cal actuar-hi amb contundència. Aquest és un fracàs col·lectiu, de tothom; no seria just que poséssim els ulls només al sistema educatiu, que és evident que ha de canviar moltes coses. Però no depèn només d’això. El primer que potser caldria que ens preguntéssim és per què ens hem de formar? per tenir una feina? per créixer com a éssers humans? per aprendre/saber viure amb d’altres i acceptar, per tant, maneres de fer, sentir i pensar diferents de les que veig i visc a casa? En una societat tan tecnificada, canviant, molt especialitzada i, cal dir-ho també, cada cop menys humana els infants i les persones joves han de créixer aprenent algunes coses bàsiques com són: bona comprensió lectora (entendre el que llegeixo), bona capacitat per comunicar-nos i expressar idees, conceptes, sentiments...i una base matemàtica i filosòfica. Aquest hauria de ser el coixí i defugir de demanar que amb 14 anys comencin a pensar què volen ser de grans i que es vagin especialitzant. El que forcem així és que escollin per oposició. És a dir: trio ciències perquè no m’agrada llegir, faig lletres perquè no m’agraden les mates. I amb aquestes reflexions tan simples, primitives, bàsiques i plenament comprensibles volem construir el coneixement i els llocs de treball d’excel·lència.
Vull joves que somiïn, que siguin crítics i desenvolupin el seu talent personal i col·lectiu perquè el tenen i, potser així, aquest fracàs escolar començarà a minvar.
