La rehabilitació del parc edificat a Catalunya és una assignatura històricament pendent. La major part dels barris perifèrics de les ciutats catalanes es van aixecar als anys 60, sovint amb materials i tècniques constructives deficients. El 70% dels edificis que hi ha a casa nostra es van construir quan encara no existia cap normativa sobre aïllament tèrmic i d’eficiència energètica. La conseqüència és que tenim un parc d’habitatges i d’equipaments molt envellit i que és urgent renovar.

I malgrat això la rehabilitació no arriba al 30% de tot el que s’inverteix en construcció, quan la mitjana europea és del 50%, i la seva quota anual sobre la superfície construïda és molt baixa, tot just el 0,8%, lluny de l’1,49% d’Alemanya, de l’1,75% de França o de l’1,82% d’Àustria, països en els quals hauríem d’emmirallar-nos.

La crisi econòmica generada per la pandèmia ha fet que la Unió Europea es plantegi una inversió mai vista. 1,6 bilions d’euros per impulsar la sostenibilitat (European Green Deal) i altres 750.000 euros (fons Next Generation) per reactivar l’economia a partir de tres grans eixos estratègics, entre els quals una rehabilitació curosa amb el medi ambient.

La covid ha posat la rehabilitació damunt la taula. I ho fa a través d’una considerable dotació econòmica, però per a què el tren dels fons europeus no passi de llarg cal emprendre amb urgència una reforma administrativa. Es tracta, sovint, de coses senzilles i que no costen diners, com ara separar la tramitació de les llicències de rehabilitació de les d’obra nova per agilitar-ne la concessió, de forma que no triguessin més dos mesos.

Els col·legis professionals portem molts anys preparant-nos per a aquest moment. És temps d’afrontar el gran repte col·lectiu que implica sortir d’una crisi d’aquesta magnitud. I fer-ho, a més, creant un parc d’habitatges més sostenible i descarbonitzant les nostres ciutats.

Els arquitectes tècnics del Bages estan preparats per prestar el seu ple suport per aquest gran repte que tenim per endavant. Per això volem acostar-nos als ajuntaments i al Consell Comarcal per començar a caminar plegats, escoltar les diferents iniciatives i explorar totes les vies de col·laboració que calguin per obtenir el màxim rendiment d’aquests ajuts, de forma que no quedin només en mans de grans corporacions, si no que arribin també a les petites i mitjanes empreses, properes al territori i que donen feina a la immensa majoria dels treballadors del sector de l’edificació. Al cap i a la fi, cal tenir molt en consideració la capacitat d’aquestes empreses per crear una ocupació arrelada al territori.

No podem perdre de vista que, en la línia assenyalada per la Unió Europea, l’Agència de l’Habitatge de la Generalitat planteja un objectiu tan ambiciós com és la rehabilitació de 25.000 habitatges l’any a través del projecte Rehabilitem.cat. Parlem d’una xifra equivalent al que es rehabilita actualment a tot l’Estat. Una meta que pot ser inabastable si no es fa una aposta clara per una col·laboració dirigida a analitzar els barris on caldrà actuar, ajudar a les comunitats, crear i impulsar eines digitals, o documentar l’estat del parc edificat.

Tenim el diagnòstic i el finançament es al nostre abast. Ara cal la voluntat política per no perdre una oportunitat única de recuperar l’ocupació i l’activitat en un sector econòmic essencial, al mateix temps que reduïm les demandes energètiques.