Guanyar una batalla no es guanyar la guerra, però és del gènere masoquista deixar de celebrar-ho. És com negar-se a festejar els partits guanyats pel teu equip fins que la Lliga no estigui assegurada. Els indults aprovats ahir pel Consell de Ministres, malgrat les limitacions, són una victòria de l’independentisme i resulta sorprenent veure com molts dirigents s’esforcen en tirar aigua al vi, per la por de semblar agraïts a Pedro Sánchez. Amb la insistència a negar-lo contribueixen a fixar com a referència el quadre de «temps nou» que persegueix el governant espanyol. Oriol Junqueras, polític experimentat, és qui ha tingut més traça a l’hora de proposar un marc mental alternatiu, però l’obsessió pel marcatge entre partits ha impedit donar-li el curs que mereixia. Què diu Junqueras? Què els indults revelen feblesa de l’Estat, en la mesura que no ha pogut resistir la pressió catalana i internacional. Segons el màxim dirigent d’Esquerra, Sánchez no indulta per ganes ni perquè una sobtada il·luminació l’hagi fet caure del cavall, encara que ell provi d’aparentar libèrrima voluntat, sinó que ho fa per càlcul d’interès, i en aquest càlcul intervenen la força persistent de l’independentisme, que no ha deixat de guanyar eleccions una rere l’altra, i les actituds crítiques que es van succeint i amplificant a l’estranger. Sense mobilització interna i sense acció exterior aquest interès sanchista no existiria i els indults no haurien arribat. Per tant, l’independentisme té raons per dir alguna cosa del tipus «gol anotat, anem bé, continuem!» Però sembla que prefereixi centrar-se en el lament per tot allò que encara no arriba. Els indults no són l’amnistia, no resolen la problemàtica de fons i el referèndum pactat queda lluny, ho sap tothom i no cal profecia, però saludar-los amb un «això no serveix de res» més aviat fa pensar en la queixa del cèlebre entrenador blaugrana Louis Van Gaal: «tu siemprrre negativo, nunca positivo».
