Se li va fer un nus a l’estómac que encara li dura i no sap com desenredar-lo. Ho va fer dimarts, a contracor i amb el pols tremolós. L’Omeprazol circula per sobre les tauletes de la casa reial, però el malestar encara s’escampa més enllà de l’aparell digestiu. El seu cap no para de donar voltes. Ha demanat als seus metges que no s’encantin i que li diguin si, a part de la pastilleta pel mal de panxa, és millor el mindfulness, el ioga, les infusions o optar que aquella cura que sempre havia funcionat a tota la família: una escapada a Mallorca, posar-se les ulleres de sol i navegar.

La signatura havia estat traumàtica i l’estrès podia esdevenir crònic. Res, o poques coses, poden ser pitjors, que conviure amb el turment. Felip VI es trobava en un carreró sense sortida. Sabia que si no signava perdria la feina i això ho diu la Constitució espanyola, que és sagrada. Deixar de ser rei per no estampar una signatura? Quedar-se sense càrrec, sense poder i sense privilegis per no invertir dos segons en un gargot? Això ni de broma. Abans conviure amb l’estrès posttraumàtic que deixar de ser cap d’estat.

Els juristes van fer tots els intents, perquè el cap de l’estat no hagués de signar. Tal com havien fet amb el seu pare Joan Carles I per esquivar normes, van remoure cel i terra, lleis actual i pretèrites, i l’única alternativa amb la qual emmirallar-se la van trobar a Bèlgica. Allà, fa 31 anys, el 1990, l’aleshores rei Balduí va aconseguir una interpretació creativa de la seva constitució, gràcies a la qual va poder renunciar al tron 36 hores per no haver de signar la llei de despenalització de l’avortament. Durant tres dies, aquest monarca, amic de Franco i que, de jove es volia ser monjo, va convertir-se en un privilegiat plebeu. Els constitucionalistes van determinar «la impossibilitat moral de regnar» per agafar-se a l’article que contempla la renúncia temporal, inicialment només pensada per un cas greu de salut o que hagués estat presoner. El darrer intent per estalviar-se la maleïda firma podia haver acabat satisfactòriament, però al regne d’Espanya no van saber trobar cap escletxa per reduir el neguit borbònic. Encara amb el discurs del 3 d’octubre fresc al cap i amb l’orgull d’haver apel·lat a la unitat de la pàtria, la signatura de dimarts li fa remoure la consciència i tem que l’Espanya reial el consideri un còmplice de l’independentisme. Potser ara, després de la tremolosa signatura que li remou cos i ment, comença a aprendre una de les primeres lliçons per ser rei: que la seva feina no és la de polític, com va creu dos dies després del referèndum. Els que s’han de posicionar i prendre partit són els polítics i per això són escollits i els paguem. El cap d’estat ha de signar, dia sí dia també, allò que li agrada i allò que li genera malestar. I, per descomptat, estar per sobre del bé i del mal.

Els indults i l’excarceració, no tanquen ferides ni resolen els problemes de fons, però són cabdals per obrir portes a la política i minimitzar el protagonisme dels jutges, del rei i dels partits més radicals. És l’hora del diàleg de veritat, d’escoltar, d’avançar, de deixar d’utilitzar la policia, els jutges, el tribunal de comptes i d’altres organismes per menysprear i castigar els que es mouen a favor de la independència.