Quan escric aquest ratlles és dimarts dia 22. Fa unes hores que el Consell de Ministres del Govern espanyol ha aprovat els indults parcials per als nou polítics catalans que estan empresonats. Des del Govern de la Generalitat no es cansen de dir que això no és la solució. I tenen raó. Però també és veritat que els indults són l’inici del camí que pot portar, si no a la solució, sí a la superació de l’actual fase del conflicte. I això estaria bé que el Govern de la Generalitat també ho digués.
La fase actual del conflicte es caracteritza per la frustració col·lectiva acumulada en el conjunt de la societat catalana al llarg de la darrera dècada. Frustració causada per diversos factors: la sentència del TC contra l’Estatut, la fugida endavant del moviment independentista i la resposta autoritària de l’Estat. Una dècada que ens ha portat a la decadència econòmica i social, el retrocés en termes d’autogovern i la pèrdua del sentit de formar part d’una mateixa comunitat cultural.
És l’hora de les propostes per entrar en una nova fase que superi l’actual paràlisi i ens permeti avançar cap a una solució democràtica que integri la major part possible de catalans i catalanes. I això només serà possible si s’assumeix sense reserves mentals el principi de la realitat, que és aquell que ens fa adaptar les nostres aspiracions i desitjos a les pressions del món que ens rodeja; que sap llegir les correlacions de forces i busca la satisfacció per camins potser més llargs però més profitosos. El principi de la realitat ens diu que ara com ara hi ha tres escenaris que han de ser descartats per impossibles en els propers anys a venir: el manteniment de l’status quo autonòmic pràcticament esgotat, la independència de Catalunya i la reforma de la Constitució en clau federal.
Cal, doncs, explorar altres vies, que no seran solucions estructurals ni definitives, sinó ajustos i reformes parcials que permetin millorar la vida de la gent i reforçar l’autogovern. En aquesta estratègia podem trobar complicitats i aliances amb altres comunitats autònomes o sectors socials de l’Estat espanyol interessats a superar les disfuncions actuals. Estic convençut que hi ha marge suficient per l’acord. Hi ha molt recorregut per millorar el finançament autonòmic. Hi ha aspectes impugnats de l’Estatus que es poden recuperar via lleis orgàniques. És possible millorar la participació de Catalunya en la governança de l’Estat... Són camins que cal explorar i dels quals no cal esperar una solució definitiva, sinó un nou pacte de convivència entre catalans i espanyols que duri unes quantes dècades. Un pacte que reclama que, prèviament, hi hagi acords transversals entre els catalans.
Oblidem-nos ja del tenim pressa. El que sí que tenim és molta feina per reconstruir el país i necessitem mentalitat de corredor de fons. Allunyem-nos del relats que ens han portat a l’actual situació. Ningú ha de renunciar als seus ideals, però això és compatible amb la recerca d’acords en coses menys complexes i més concretes, més properes a la vida de la gent.
