AJosé María Aznar, que es resisteix a callar políticament per sempre (com el seu excontrincant Felipe González), no li agrada que li portin la contrària. I menys els que ell havia considerat sempre de la colla. Ahir va amenaçar d’«apuntar» i «no oblidar» el suport d’aquests dies d’empresaris i bisbes a la concessió dels indults. El món d’Aznar, com el de tota la dreta extrema, és petit com el forat del cul: només hi caben ells i els seus exabruptes. Tota la resta, a la inversa de la llista de Schindler, és mort i destrucció. De la seva estreta forma de vida, s’entén. Això ja ho tenen els extremismes: només es consideren a si mateixos, com un Narcís incansable, incapaç, ni tan sols, de caure a l’aigua i deixar, per fi, la resta en pau.

Aquí també es busquen pegues a l’excarceració. A cert independentisme li surt més a compte tenir presos que no tenir-ne, continuar lluint llaços que adaptar-se a una realitat dibuixada de manera nítida a final d’octubre del 2017: no hi ha república, malgrat que els que durant mesos la van prometre amb tot luxe de detalls continuïn insistint que demà és possible. Cal una definició exacta de «demà».

Així doncs, els indults no han satisfet ningú. O gairebé ningú: els rarets sense twitter. Després hi ha un munt de gent que es limita a viure la vida. A superar tots els entrebancs sanitaris i econòmics d’aquesta pandèmia a la qual a partir d’avui ja podem mirar a la cara. Sense mascaretes, amb prudència, però lliures de pedaços tèxtils que ens impedeixen comunicar-nos i reconèixer-nos.

Potser no és sinó una metàfora dels temps polítics que vivim. Emmascarats, amagats rere les pròpies mascaretes logotipades o, en el pitjor dels casos, patrocinades. Sense res més que els ulls, als quals molts no estan acostumats a recórrer, per mirar-se i trobar-se. Però amb limitacions verbals i, per tant, auditives. Amb pantalles que fan difícil la reconeixença. Durant més d’un any hem estat estranys als carrers, o potser, si en volen el cantó positiu, anònims. Persones emmascarades que podien passar desapercebudes.

Però la setmana dels indults desapareixen les mascaretes. Les peces són damunt la taula, esperant els jugadors que sàpiguen fer-ne un ús adequat i, sobretot, útil. La pandèmia ens hauria d’haver ensenyat com de fútil és tot el que no és important. Com de lleuger i trivial. Però en conjunt no som l’espècie que millor aprèn a sobreviure. Veurem.