Acabem una setmana plena d’esdeveniments polítics que encara no es poden valorar del tot. Però per anar-los situant cal començar recordant que el govern espanyol i la judicatura –un autèntic govern a l’ombra– tenien sospites fundades de la clatellada que rebrien del Consell d’Europa, un organisme promotor dels drets humans, amb seu a Estrasburg, creat el 1949 –o sigui abans que la Unió Europea– format per representants de 47 països. Pedro Sánchez, doncs, es va adonar que havia de fer algun moviment ràpid i el dia abans que el Consell d’Europa votés el seu informe sobre Espanya i Turquia ja va avançar la concessió d’un indult als presos polítics del procés. Però la rebregada de la posició espanyola va ser absoluta al Consell d’Europa i la resolució aprovada demanava l’indult o l’amnistia per als presos polítics, la reforma dels delictes de sedició i rebel·lió, l’eliminació de les euroordres i el retorn dels exiliats, etc. El govern espanyol havia fet pressions molt fortes al Consell d’Europa per evitar una resolució tan explícita però no se’n va sortir, de manera que el prestigi dels tribunals de l’Estat encara es va ensorrar més. I això repercutirà i molt en les decisions que el Tribunal Europeu dels Drets Humans haurà de prendre respecte de les demandes que ja ha començat a rebre sobre les condemnes que han patit els presos polítics catalans.

Però el cert és que els indults ja s’han fet realitat, tot i que van ser anunciats fa ben poc pel mateix Pedro Sánchez en un acte de pura publicitat política, al Liceu, enmig de la seva retòrica habitual basada a parlar de «la convivència», «la concòrdia», «la necessitat de girar full», «la conveniència d’encetar un nou camí», etc. però alhora insistint, paradoxalment, que «no hi ha camins fora de la llei» i que «s’han de mantenir els pactes constitucionals». I més tenint en compte que són uns indults condicionats a portar-se bé i a fer bondat perquè, si no és així, es poden revertir i fer tornar els indultats a la garjola. I això ho hauran de valorar els mateixos tribunals, ben poc imparcials, que els van condemnar, que ara es veuen desautoritzats i que com tota la dreta i l’extrema dreta consideren que els indults són absolutament inacceptables.

I ara què? Els presos polítics ja són a casa i cal celebrar-ho. Però Jordi Cuixart, el president d’Òmnium, ho va dir ben clar en sortir de la presó: «Els indults no faran callar el poble de Catalunya. La repressió no ha guanyat». Ara, doncs, cal recordar que encara hi ha exiliats que no han pogut tornar a casa des de fa gairebé quatre anys. I milers de represaliats, de condemnats, de multats o d’encausats que esperen judici. Per tant, la feina no s’ha acabat sinó que continua. Tres paraules resumeixen les reivindicacions que segueixen sent absolutament vigents i que els indults no han fet canviar gens. Són: amnistia, autodeterminació i independència. Aquests tres clams, promoguts i sostinguts de nou per mobilitzacions unitàries i creixents, aniran marcant inevitablement el futur immediat de la política catalana.