En l’últim Ple de l’Ajuntament de Manresa, el passat 14 de juny, es va produir un fet insòlit. Quatre dels cinc grups municipals es van negar a condemnar la pujada de preus de l’electricitat i apostar per una transició energètica justa, causant estupefacció entre les veïnes i veïns que seguien la sessió, així com en moviments socials i grups municipals diversos d’arreu del país que havien seguit amb atenció la proposta de Fem Manresa i se l’havien fet seva. Però no correm tant, què coi passa amb l’energia i el preu de l’electricitat?

Les darreres setmanes ha saltat la polèmica amb l’encariment de les tarifes de l’electricitat i l’establiment d’unes franges horàries que pressuposen que els treballadors i treballadores ens podem dedicar a posar i estendre rentadores durant la nit i a carregar flamants cotxes elèctrics en les hores vall (spoiler: la gent normal no ens podem pagar els cotxes elèctrics). I no, aquest canvi en les tarifes no és part d’una estratègia pública per reduir el consum d’electricitat i canviar el model productiu i de consum. Doncs llavors, què és?

La pujada del preu de la llum és el resultat d’un model polític i econòmic que ha deixat en mans privades el sector energètic i que cap Administració està qüestionant (tampoc el Gobierno Más Progresista de la Historia). Els governs del PSOE a finals dels 80 i principis dels 90 van començar la privatització de la companyia Endesa, que després va culminar els governs d’Aznar i els seus successors; tot demostrant una vegada més que hi ha mesures econòmiques que pels dos grans partits del règim són quasi com una religió.

Vist amb perspectiva, ens cal constatar que després de més d’una dècada de la liberalització completa del sector elèctric, 3 companyies tenen el 83% de tots els clients a l’estat (Endesa, amb el 34,7%; Iberdrola, amb el 34,1%; i Naturgy, amb el 14,2%) i que en lloc d’abaixar preus, aquests només han fet que pujar. Així mateix, Iberdrola i Endesa, en plena pandèmia, van obtenir uns beneficis de 3.611 milions i 1.394 milions d’euros, l’any 2020, respectivament. No és l’objectiu d’aquest article demostrar que el lliure mercat només busca el benefici d’uns pocs i ens perjudica a la majoria, però és que a vegades els números parlen per si sols.

Davant tot plegat ens cal preguntar-nos com afrontem la crisi climàtica, sobre quines esquenes s’ha de recolzar el pes del canvi de model i si les Administracions pensen assumir el seu deure de gestionar públicament el sector energètic en totes les seves fases, o si per contra prefereixen seguir vivint de bones paraules i de mesures cosmètiques. En lloc d’afrontar aquesta pregunta i ser conscients que fer política local també és preocupar-se per tenir un model de país i apostar per millorar les condicions de vida de la gent, assumint el lideratge des dels ajuntaments, i entenent que al govern de Manresa no només s’hi fa gestió sinó que s’hi va a fer política, amb totes les lletres i amb majúscules, hi ha qui s’hi posa de perfil.