Ja fa tres anys i nou mesos de l’1 d’octubre del 2017 i aquell referèndum encara condiciona poderosament la nostra vida política. I és que tres anys, en la història d’un país, no són res. I ja fa 46 anys que va morir Franco però encara som molts els que recordem la dictadura i a qui, poc o molt, aquest record ens condiciona la manera d’entendre la societat i la política. Quatre dècades són mitja vida d’una persona, però no gaire en termes col·lectius.
Doncs bé, el sis de desembre del 1978 feia amb prou feines tres anys i uns dies que s’havia mort Franco i tot just trenta-nou anys de la fi de la guerra. El record de totes dues coses, el traumàtic enfrontament bèl·lic i la dictadura, el feixisme en definitiva, era extraordinàriament present i determinant. En aquelles condicions, no era possible posar el marcador a zero i convertir la votació d’una constitució en un moment fundacional plenament democràtic si prèviament no hi havia un trencament irreversible amb el passat. Perquè aquell fos un veritable procés constituent hauria calgut fer el mateix que s’ha fet en tants altres casos on s’ha passat de la dictadura a la democràcia: derogar i anular les lleis i sentències emeses pel bàndol (després règim) franquista des del 18 de juliol del 1936, depurar l’Estat (i sobretot, l’exèrcit, la policia o la judicatura) i endegar una causa judicial o una comissió de la veritat pels crims de la dictadura i la guerra. Alguna mena de catarsis col·lectiva que permetés a la societat treure’s la por del damunt i decidir amb plena llibertat. Res d’això es va fer. La gent va haver d’anar a votar amb el poder coercitiu en mans dels mateixos feixistes i amb un franquista de cap d’estat.
Alerta, si les coses s’haguessin fet bé tampoc tindríem una constitució inamovible i impol·luta sinó, com totes, fruit d’un moment històric determinat i reflex d’aquella societat concreta. No seria un text sagrat ni un precedent que lligués de peus i mans a les generacions posteriors, sinó un text d’interpretació flexible i oberta i on, com al Canadà, els principis democràtics de fons pesessin més que la literalitat del text. Però si s’hagués fet net i la gent hagués votat sense l’amenaça del retorn a la dictadura, el text resultant tindria una legitimitat democràtica que la Constitució de 1978 –ho sento molt– no té.
Dic tot això perquè ara que l’espanyolisme que es pretén moderat i raonable demana dia sí dia també a l’independentisme que abandoni somnis i autoenganys, estaria bé que comencessin per fer ells també un exercici de sinceritat i admetessin que una votació un dia llunyà de 1978, amb els feixistes armats fins a les dents dictant paràgrafs sencers del text, no pot ser i no és una font incontestable de legitimitat democràtica. I que, per tant, el sistema de majories polítiques i territorials previstos per modificar la mateixa constitució i el marc jurídico-polític que determina tampoc poden ser un cadenat etern i ineludible.
