D’uns anys ençà la pràctica de tècniques per afrontar l’estrès ha anat ampliant el seu ventall d’ofertes; des de tècniques de relaxació fins a les de mindfulness, que tot sigui dit, no són el mateix, a tècniques basades en el ioga o la meditació. Tot plegat ens indica les ganes que té la humanitat per aconseguir un estat de benestar o, almenys, manegar l’ansietat.
Totes aquestes tècniques es basen en intervencions d’una durada concreta, com si fossin píndoles, per tal de permetre que cada individu aprengui a reduir l’estat d’ansietat, o a reduir-la a un nivell d’alerta acceptable per la persona. Recordem que les persones requereixen un nivell d’alerta mínim per relacionar-nos i adaptar-nos amb l’entorn. En el sistema nerviós, la xarxa de neurones implicades en l’alerta i l’ansietat és la mateixa, una alerta massa elevada provoca la sensació, desagradable, d’ansietat. Deia doncs, que aquestes tècniques s’adrecen a l’individu.
En altres Badants he fet referència en què els determinants en Salut, un 80% d’ells estan fora del sistema sanitari, i un dels més importants és l’estil de vida, i els factors econòmics. I aquí és on volia anar a parar, som amos dels horaris de feina, de les expectatives i la pressió en què treballem, del nivell socioeconòmic que volem assolir? Per una gran part de la població, la resposta és no. Per no parlar d’altres factors com la dieta, el consum de tabac, d’alcohol, el ritme vigília-son i un ampli reguitzell d’altres condicionants.
Posaré un exemple basat en fets reals i adornat. Fa uns anys en un poble de la Catalunya Central va arribar, per residir-hi, una persona procedent del Nepal, amb un gran bagatge de coneixement i estades en monestirs budistes. Aquesta persona va començar a iniciar coneguts i amistats que va fer en pràctiques de meditació. Com que la majoria de persones no pateixen una patologia específica d’ansietat, un quadre clínic, la pràctica de la meditació ajudava.
Al cap d’un temps, el boca-orella va funcionar i va funcionar tan bé que la persona de creences budistes no va donar l’abast per atendre la gernació en demanda d’ajut i d’aprendre les seves tècniques de meditació. Al cap de pocs anys, la pobra persona, bé no tan pobra, treballava de sol a sol i part de la nit. I un any després el que es va trencar emocionalment va ser ell. Al no seguir l’estil de vida que acostumava a fer al Nepal, i no tenir temps per a ell mateix li va provocar un estat d’ansietat patològic. Em recorda el mateix procés d’aquells urbanites que fa uns anys deixaven la feina a ciutat plena d’incerteses econòmiques i tensions diàries per una suposada bucòlica vida a pagès. Al cap d’un temps ja tenien muntada una empresa per comercialitzar productes de proximitat i esdevenien amos i gerents de la seva empresa. Altra vegada a gestionar l’estrès.
L’estil de vida és més definitiu que meditar com si fos una píndola miraculosa. Els miracles, a Lourdes, i allà també fallen, darrerament.
