Les paraules de Pere Casaldàliga eren les d’una «utopia fèrtil», deia David Fernández, periodista i polític, escriptor i músic, en l’acte d’homenatge que es va fer dilluns al bisbe balsarenyenc a la plaça del Rei de Barcelona. Fernández juga amb el llenguatge, el trena i el mostra, per trobar imatges que ens apropin a allò que vol expressar. Comparteixo el joc. «Utopia fèrtil». De fet, qui sap que és en aquest món per fer una certa transformació, ha de tenir una utopia a la qual mirar. I Pere Casaldàliga, sí, va ser un home de prendre el bastó, sempre fet amb branques de la terra on es trobava, i buscar seguidors per caminar cap a les seves utopies, cap a les utopies compartides, cap a horitzons que podrien ser per a tots, i que com a mínim ho eren per als que menys tenien.
Però Fernández va adjectivar aquesta utopia amb un «fèrtil» al seu costat. «Utopia fèrtil». Referint-se a l’Amazònia, l’adjectiu li escau simplement com a referent descriptiu. Però més enllà, aquest fertilitat és el fruit que el bisbe esperava com a recompensa. Res a canvi del seu donar-se al altres, simplement esperar ser fèrtil en la terra que el va acollir i es va sentir seva.
Casaldàliga, com escrivia el periodista Francesc Escribano (també present a l’acte), va caminar «descalç sobre la terra vermella». Va arribar a la nova missió despullat de tot, fins i tot del seu Balsareny i del seu país, que va deixar després de comprovar el dolor de la postguerra, de la terra de guanyadors i vençuts, de la diferència política i el menysteniment social dels que ho tenien tot perdut. Fins i tot, diria, despullat de la religió tan intercedida que va viure al seminari. I descalç va poder escriure utopies en una terra que li era nova. São Felix do Araguaia, la població on va aixecar la seva humil nova casa episcopal de portes sempre obertes, era el punt de partida de camins utòpics, de les seves causes i les seves lluites, de la seva estreta interpretació evangèlica i de l’estimada teologia de l’alliberament que va teoritzar i defensar per posar sempre la persona en el centre de qualsevol debat filosoficoteològic. Casaldàliga, l’obra de Casaldàliga, les idees d’un home que podia ser alhora el Pere de Cal Lleter o el Pere llibertat, que era bisbe amb barret de palla i sempre don Pedro, és avui un personatge indiscutible en la història de la segona meitat del segle XX. Barcelona va retre-li un homenatge i l’Església oficial hi era absent, com absent (i sovint contra corrent) va ser en la seva vida. Però tant és. Les desenes de veus que es van sentir en l’acte de dilluns demostren la fertilitat de les seves utopies. I com van arribar a tanta i tanta gent que camina.
