Aquesta setmana es celebra el dia internacional de l’orgull LGTBIQ+ (acrònim emprat per a referir-se col·lectivament a les persones Lesbianes, Gais, Bisexuals, Transsexuals, Intersexuals, Queer i qualsevol altre tipus d’orientació sexual o identitat de gènere socialment marginada i oprimida). Donaré el meu punt de vista de bon principi, per marcar clarament la tònica de les línies que venen: el 28 de juny es celebra, arreu del món, un esdeveniment de resistència i de supervivència per part de col·lectius que, malauradament, han hagut de lluitar (i molt) per poder ser qui són i per estimar com estimen. Tan simple com això.

És un dia per plantar-se i oposar-se a entrar en uns armaris que no hem construït nosaltres, i que interessa omplir des d’altres col·lectius. Uns armaris que voldrien plens aquells que no son capaços de pensar i conviure en societats plurals, diferents i heterogènies. Doncs el 28 de juny (i cada dia de l’any, amb el nostre fer quotidià) us diem que no ens hi volem tancar, gràcies.

Permeteu-me que defensi a ultrança pioneres i valentes que, fa ja algunes dècades, van començar a vestir-se amb plomes i lluentons per passejar-se al capdamunt de carrosses guarnides i fent rua per les ciutats, convertint-se en les acolorides marxes per l’orgull. Eren les mateixes persones que podien ser insultades o atonyinades pels carrers de les seves ciutats, encara que procuressin passar desapercebudes. La forma com van començar a reivindicar-se, el seu gest, no tenia res de carnavalesc; contràriament, va néixer d’un esperit tossut i valent, i amb la intel·ligència de saber-se mostrar amb un to festiu i no confortatiu (cosa que a mi encara m’agrada més, d’una forma proporcional a com fa enrabiar als intolerants). I les defensaré sempre a totes, perquè no m’oblido que jo puc ser qui soc, perquè elles van entomar els cops de puny i puntades de peu que ens han anat fent lliures (almenys en aquest petit tros de món).

Perquè en altres indrets, encara hi ha països que castiguen amb pena de mort als homosexuals (ho heu llegit bé, pena de mort); altres amb penes de cadena perpètua, o amb penes de presó. Sense entrar en els drets minvats (i que poc a poc anem reivindicant en alguns països afortunats), del que estem parlant és de càstigs i de represàlies en bona part del globus terraqüi.

Personalment no crec que ningú es senti (ni s’hagi de sentir) especialment orgullós de la seva orientació o identitat sexual. Seria com estar orgullós de ser ros o morè, oi? En tot cas, cada 28 de juny es recorda al món, que ningú se n’hauria d’avergonyir, i que hi ha una dignitat intrínseca en cada ésser humà.

Les marxes que es van iniciar als anys seixanta i setanta no s’aturaran fins que el missatge hagi germinat a tot el planeta, i fins que tinguem el ple convenciment que hem assolit els mateixos drets (i deures), arreu. Una crida a abraçar la diversitat i a apreciar-nos des de les diferències. I justament això és el que es reclama el dia de l’orgull.