El Govern català ha posat en marxa una campanya d’anuncis contra els «vells prejudicis» en forma de tòpics que pateixen dia a dia les persones LGTBIQ+ (Lesbianes, Gais, Transsexuals, Bisexuals, Intersexuals, Queer i les categories que s’hi vagin afegint; ara creix la reivindicació dels «no binaris»). La campanya utilitza frases que sonen absurdes, del tipus «Si a la meva filla li agradés la geografia, l’acceptaria» (cursives seves) o «Com us ho feu, al llit, les traductores?», donant a entendre que seria igual d’absurd destacar el fet que s’acceptaria una filla transsexual o preguntar per la intimitat de les dones lesbianes. Certament, des de la defensa plena dels drets d’aquestes persones, són preguntes superades –i la segona, directament impertinent i invasiva–, tot i que no fa ni dos dies un fill o filla no heterosexual suposava un drama familiar, i en molts indrets encara ho suposa, per no parlar d’aquells on és un estigma per a la nissaga –«pobra gent!»– i fins i tot un delicte si es gosa convertir la potència en acte, per dir-ho en termes filosòfics. Però en aquesta campanya hi ha un eslògan, formulat sens dubte amb la millor intenció del món, que potser no és del tot encertat: «No passa res per ser miop, però tampoc cal anar pregonant-ho». Incita a la comparació amb, per exemple: «No passa res per ser bisexual, però tampoc cal anar pregonant-ho», però oblida un detall: la miopia és un defecte. No implica deshonor, i a cadascú la genètica li dona els ulls que li dona, però és una «anomalia de la refracció de l’ull» que provoca la visió borrosa dels objectes llunyans i requereix ulleres o lents de contacte. Jo no soc miop sinó hipermetrop, que és l’anomalia contrària; no en presumeixo, tampoc no me n’amago, però admeto que estaria més còmode si no necessités calçar una lupa davant de cada ull. Als miops també els passa. En canvi, l’aspiració de la gent LGTBIQ+ és no sentir-se incòmoda amb la seva realitat, i encara menys, protagonistes d’una «anomalia».
