Venen temps de remuntada. Un cop passat l’estiu i superat el rebrot entre els joves, serà ja del tot evident que hem deixat enrere una de les pitjors crisis possibles, no de les imaginables, i que n’haurem sortit a una velocitat extraordinària i amb uns danys restringits gràcies als avenços de la medicina i la sofisticada trama de l’organització social.
A diferència d’un vaixell, que passat el temporal havia de fer recompte de danys i dedicar la tripulació a reparar-los, i a diferència també d’una postguerra, que exigeix un període de reconstrucció, la pandèmia no ha deixat seqüeles devastadores. Més enllà del dol pels morts, que per desgràcia dels desapareguts i consol dels supervivents no sol durar gaire, tot el que haurem de lamentar és la crisi econòmica i el sofriment afegit dels que menys tenien i tenen encara menys. Però això s’acaba, i la recuperació serà més fulgurant del que preveuen fins i tot en les projeccions més optimistes.
El factor que els analistes no tenen en compte és l’eufòria. L’eufòria no forma part de la seva base de dades empírica i no sabrien com incorporar als seus logaritmes un concepte tan poc mesurable. En l’evolució dels estats d’ànim col·lectius ja vam deixar enrere la por, substituïda per la prevenció, que es relaxa dia a dia. Ara toca que la preocupació cedeixi el lloc a l’optimisme. D’aquí passarem a l’eufòria, tal com ha passat sempre, sempre, segons reporta la història, després d’una epidèmia, per mortífera que fos.
Encara més en aquest cas, ja que la deixem enrere molt abans d’hora gràcies als avenços de la recerca, que s’ha coronat per la celeritat de les vacunes que també ha desbordat tant les previsions temporals com l’escepticisme de no pocs especialistes sobre la seva eficàcia. Les vacunes que s’administren a Europa són molt bones, molt, i aviat arribaran a tothom. De manera que els ànims remuntaran i es desfermarà l’eufòria. Tant, que potser caldrà més aviat que la refrenem una mica abans que no ens pugi al cap.
