Davant la necessitat d’una oferta pública de pisos amb serveis per a la gent gran, la Plataforma va signar en febrer de 2020 un acord amb l’Ajuntament de Manresa en el que constava que es faria «un estudi per a la possible promoció de nous habitatges o bé la millora dels existents».

La setmana passada es va presentar aquest estudi en el qual es constata, segons es resumeix a la pàgina web del consistori, que les persones grans de la ciutat volen: «Envellir a casa, sense haver-se de moure del barri ni del municipi, amb un servei d’assistència que doni suport allà on no s’arriba...». Ara està en mans de les administracions públiques dedicar-hi els recursos per satisfer aquesta necessitat.

S’ha de ser conscient, però, que aquest desig d’envellir amb bones condicions a casa no està a l’abast de tothom i que unes hores de servei d’atenció domiciliària a la setmana són una ajuda, però no són una solució general que faci innecessàries les residències públiques.

El resum de l’estudi segueix dient: «... i trobar nous models d’habitatge intermedis que permetin no haver de fer el salt directament de casa a una residència». Segurament que, més que trobar nous models, que ja són coneguts, s’hauria de promoure propostes com el cohabitatge i els pisos amb serveis, que són formes molt interessants de convivència per a la gent gran, però que actualment no estan a l’abast de la immensa majoria de persones. Però la part desafortunada d’aquest resum és la referència que fa a evitar el «salt» directe des de casa a la residència, perquè transmet que la decisió d’anar-hi, més que un pas per millorar de vida, fos quelcom perillós, ple de risc i d’incertesa, que no es pot fer directe i que s’ha de defugir i ajornar fins que sigui inevitable.

És veritat que es té una imatge negativa de les residències massificades en les quals es perd individualitat, llibertat i autonomia, i també ho és que van ser els llocs on es va patir la mortaldat més gran en la pandèmia. No té sentit, però, que des de la pàgina web del mateix ajuntament que propugna un nou model de residència, com la projectada pel Xup, s’incideixi en aquesta visió negativa, promocionant alternatives que no estan ni estaran a l’abast de la majoria de gent. El paper de l’ajuntament, i el de la Generalitat, ha de ser treballar per un canvi de model a les residències, basat en l’atenció centrada en les persones, que visquin en habitacions individuals i que disposin de zones comunes, on conviure en petits grups, gaudint de llibertat i autonomia i, fins i tot, col·laborant activament en la gestió d’unes residències plenament obertes a la comunitat.

Més enllà de la idealització de viure a casa, també s’ha de tenir present que moltes vegades mantenir-s’hi condemna la persona gran a estar en un pis en males condicions, no adaptat a les seves necessitats, sense ascensor, havent de fer les feixugues feines de casa, sovint en solitud i potser patint fred i desnutrició. Un malviure que s’hagués estalviat fent el pas, sense saltar, a una residència.