Durant les dues legislatures que vaig estar de diputat era membre de la Comissió Mixta Congrés-Senat pel control del Tribunal de Comptes. En deixar-ho, em vaig autoimposar no fer públiques les meves sensacions. Ser el portaveu del Grup Socialista en alguns dictàmens, i aconseguir aprovar resolucions, no va ser una experiència fàcil.
El Tribunal de Comptes existeix arreu. És un tribunal administratiu al marge del poder judicial que depèn directament de les Corts, que són qui nomenen els seus membres. La seva missió és la fiscalització dels comptes de l’Estat. El conjunt d’administracions, empreses públiques, fundacions, partits polítics, etc. El que puc dir de la meva experiència és que pobre el que li toqui passar per una inspecció del tribunal, les d’hisenda són jocs de nens. Són molt bons professionals, però alhora els més perepunyetes que existeixen. Busquen i remenen entre papers com ningú, tenen un nas extraordinari per detectar apunts comptables equivocats i ja no diguem desviacions. Són alts funcionaris, entre d’altres, interventors i advocats de l’Estat, dirigits des de la sala pertinent. Les seves conclusions passen al ple, on els consellers elaboren l’informe definitiu. Aquests informes són els que van a la comissió parlamentària i aquesta fa unes recomanacions perquè la institució en qüestió prengui mesures per reconduir situacions viciades.
Fins aquí el procediment normal, que no deixa de ser un calvari i un autèntic patiment per a l’auditat. Ara bé, si el fiscal creu que dels informes del ple se’n desprèn un delicte, presenta querella i va directament a la sala d’enjudiciament. Hi ha països com Espanya que et jutgen al mateix Tribunal de Comptes i n’hi ha que traslladen l’expedient als tribunals ordinaris.
I si per desgràcia arribes aquí, que Déu tingui pietat de tu. En un cas d’Hisenda et deixen presentar al·legacions, aquí, com que ja les has presentat anteriorment, es converteix en un pur tràmit. No és cert que els 42 alts càrrecs de la Generalitat siguin casos aïllats. Han estat centenars els membres d’administracions públiques que han hagut de fer front amb el seu patrimoni a les reclamacions. Bastants d’ells catalans, enviats per la mateixa Generalitat, mitjançant la Sindicatura de Comptes, que és la instructora del sector públic català.
En el cas de què estem parlant, és interessant saber que hi ha un vot particular d’una membre del tribunal que, resumint molt, diu que les conclusions són una exageració de la realitat. Ho comparteixo plenament. No calia exagerar. En el mateix informe, hi ha elements suficients per enjudiciar algunes de les persones, no totes. Queda documentat que va haver-hi importantíssimes quantitats de diners públics sense justificar. Posar al mateix sac els viatges dels membres del Govern està fora de lloc.
Hi han volgut implicar els líders del procés i en aquest cas és una sobreactuació del tot innecessària. I el que és pitjor, aquesta arbitrarietat anul·la tot el procés. Així també ho creu l’Advocacia de l’Estat.
