Segons les enciclopèdies, un ventríloc és una persona que emet una o diverses veus sense moure els músculs facials, per tal que semblin provenir d’un altre lloc o persona. L’etimologia de la paraula remet al concepte «parlar amb el ventre». Els qui en fan una art teatral se solen acompanyar d’un ninot al quan belluguen el cap i la boca articulats, per crear la il·lusió que és ell qui realment està parlant. A partir d’aquesta elemental explicació podem afirmar que José Luis Moreno, el popular artista i empresari de l’espectacle i l’audiovisual detingut aquesta setmana per delictes econòmics, no actuava com un veritable ventríloc en les seves famoses aparicions televisives. Feia trampa i, pel que s’està veient amb les investigacions judicials i policials, no era l’únic terreny en què en feia. No sé ni deixo de saber si posseïa la capacitat de fer veus intel·ligibles sense moure els llavis, però el cert és el que els movia, com de tant en tant delataven els enquadraments de càmera massa indiscrets, ja que el truc consistia en seleccionar la imatge més convenient per a l’engany sense esforç. Quan «parlava» el ninot, les càmeres se centraven en aquest i deixaven l’artista fora del pla; així podia moure la boca i els teleespectadors no se n’adonaven. La seva fama no es devia doncs a l’admiració per l’excel·lència en una tècnica, com era el cas dels antics ventrílocs dels teatres de varietats que no movien ni un múscul mentre feien «parlar» el titella, sinó a l’indubtable encert amb què va perfilar l’extravagant caràcter dels seus personatges –Macario, Monchito, o el popularíssim Rockefeller, un corb groller amb frac i barret de copa– i els diàlegs hilarants que hi mantenia. Diàlegs sovint pujats de to i que no dubtaven a caure en l’astracanada, com si fossin un avançament de les trames, personatges i diàlegs que incorporaria a les seves exitoses produccions televisives Aquí no hay quien viva i La que se avecina, d’una banalitat de digestió i becaina.