Lucía Caram, priora del convent de Santa Clara, a part de ser monja, cuinera, escriptora i amb algunes habilitats més, és una de les manresanes més conegudes arreu del món. La seva trobada de la setmana passada amb el papa Francesc és un èxit rutilant en la seva cursa mediàtica. Aconseguir una audiència privada per a ella sola durant tres quarts d’hora és un privilegi a l’abast de caps d’estat, de Jordi Évole, dels amics íntims de Bergoglio i d’ella.

Una estada seva a Roma d’uns quants dies li va permetre accedir al Vaticà per a una trobada de la qual han quedat unes fotografies, un vídeo de través de pocs segons i, per descomptat, les seves declaracions valoratives. Argentins tots dos, aquesta casualitat l’ha ajudat. Omnipresent parlant en públic de política, demanant diners per als pobres o posant-se al davant de causes variades, no en deixa passar ni una. A part de xerrar de coses de monges i capellans, ha sabut aprofitar el moment per «renovar-li la meva invitació per venir a Manresa», ha dit. La resposta va ser de manual polític: «No sé si podrà venir, no ho tinc clar». Es referia a l’esperada visita del Papa jesuïta pel cinquè centenari de l’arribada de sant Ignasi, quan deixà de banda la guerra i els plaers de la carn per la seva intensa vida espiritual.

Si s’acabés confirmant la visita de Francesc, serà (imaginàriament) així: amb una possible aturada a Montserrat, passant per sota l’ull del Pont Vell, enfilant el pendent del carrer de Sant Marc, tombant a la dreta pel Camí de la Cova, aturant el papamòbil a l’entrada, saludant un grup d’escollits, potser el rei d’Espanya, persona non grata de la ciutat, segur el seu alcalde i les sotanes de rigor. Probable reunió amb els amfitrions, potser durant un dinar frugal d’aquells de refectori. Havent acabat, de dret avall per la C-55. Res d’actes de masses a Sant Domènec o similars. Com a màxim, un cafè al convent de la Caram.

Aquesta visita serviria per dissimular la poca expectativa a hores d’ara. Em refereixo a la Manresa del 2022, o sigui, d’un any que comença d’aquí a menys de sis mesos. Potser la comissió organitzadora està fent uns treballs ingents (i reservats) per quan arribi el moment i ens sorprendran amb realitats tangibles a partir del que s’explica al web oficial: bàsicament un catàleg de bons desitjos i voluntarisme. Temps enrere, vaig percebre que era l’excusa per fer una mena de transformació transversal i profunda de la capital del Bages. Sé que poso la crítica abans de veure la ferida, però tot apunta a algunes intencions derivant en poques realitats i moltes excuses.

De fet, al territori central on vivim, sempre hem estat mestres a deixar passar oportunitats. En això no hi ha rivalitats de campanar, tots som tallats del mateix patró. Anys enrere, quan Berga va aconseguir la designació de la Patum com a patrimoni immaterial de la humanitat per part de la Unesco, els actes de celebració pel guardó van consistir a posar una tanca d’obra al mig de la plaça de Sant Pere, adherir-hi uns fuets amb cinta americana i calar-hi foc. Deus ex machina.