La dona passeja amb una pamela rosa i els pals de caminar per dins del mar, com si fos una muntanya submergida i l’aigua no fos res, només aire. Les onades li banyen els genolls, però ella, impertèrrita, no les nota. Avança, mig humana mig sirena. No mira enrere, ni cap a l’horitzó blau, on hi ha el vaixell de vela, ni cap a terra ferma, on un senyor planta un para-sol amb un gest que recorda la bandera i l’arribada de l’home a la Lluna. A mi, que sempre m’ha agradat mirar què trepitjo, no em puc estar d’observar-la fins que la llum del sol m’encega i la perdo de vista per sempre.

Aquesta setmana un periodista m’ha demanat què és per a mi la identitat nacional, i ara que estic sola, amb els peus a la sorra i amb el temps aturat, hi dono voltes. Perquè hi ha preguntes molt difícils de respondre i que t’arrosseguen molt avall, al fons del mar. La identitat no és una tria racional, però sí que és una elecció individual. Sorgeix, la notes, va amb tu i et diu qui ets, et fa com ets. És com si els planetes estiguessin alineats i tu estiguessis alineats amb ells. És com una casa sense escaires, un lloc fàcil, en el qual hi entres i automàticament t’hi sents a gust. Són unes parets que reconeixes, una nevera amb els iogurts que més t’agraden, un sofà còmode, una temperatura agradable, un espai que et fa de mirall i que la imatge que et retorna et complau perquè la reconeixes, perquè saps que és la teva. Si dubtes sobre quina és la teva identitat, deixa que te la qüestionin. No hi ha manera més senzilla de trobar-la. Perquè és aleshores que tot trontolla i et demanes qui ets, què fas aquí i per què volen canviar-te.

Per això no entendré mai les persones que no entenen. Per això no toleraré mai les persones que no toleren. Em commouen els artistes que pinten el mar i els poetes que parlen d’amor i llibertat. Admiro els humans que no defalleixen en la recerca diària de la bellesa. La bellesa sempre ha de guanyar, i encara que pugui semblar que hi ha persones incapacitades per trobar-la, crear-la i recrear-la, jo a tot arreu on miro veig gent cuidant gent. El pare que posa crema solar a l’infant per protegir-li la pell d’aquest primer sol de juliol fa un acte d’amor senzill i poderós. Diu que l’estima, que li vol bé, que és al seu costat per ajudar-lo, per ensenyar-lo a tenir cura dels altres. L’amor i la bondat es contagien sense pressa, a poc a poc. Per aconseguir que triomfin cal estar convençut que és un camí sense fi i que els que vindran després de nosaltres ho faran tot més bé. Els fracassos poden ser individuals, però els èxits sempre hauran de ser col·lectius.