Com en moltes biografies d’immigrants, Jorge Eliecer Pulido (Palmira, Colòmbia, 1957) va plorar, va patir i va necessitar temps i paciència per trobar el seu lloc a Manresa. Al seu país, la situació econòmica fa 25 anys era desesperant i no tenia cap més elecció. Un cop va aconseguir una feina d’acord amb les seves aptituds i coneixements a la capital del Bages tot va canviar, i amb els anys ha ajudat compatriotes que hi aterren i necessiten algú al costat per continuar el seu camí lluny de casa i dels seus. Per això va crear, entre altres motius, l’Associació de Colombians del Bages, que aixopluga les inquietuds de la comunitat i ajuda que sigui més visible.

Com era la seva vida a Colòmbia?

Professionalment estava especialitzat en reparació de maquinària agrícola i vaig treballar per a multinacionals. M’hi vaig casar i hi vaig tenir tres fills, però quan va arribar la crisi no vaig tenir cap més opció que marxar del país. La capital de la regió on vivia és Cali, i a la zona hi havia una economia falsa que es movia mitjançant el narcotràfic, amb uns capos coneguts, els Rodríguez, que van acabar a la presó. Tenien molts negocis i tentacles, fins i tot en el sector on em movia, en la maquinària. Abans que els engarjolessin, edificaven molt i, per tant, les maquinàries estaven a l’ordre del dia.

Què va passar quan els Rodríguez van ser empresonats?

Tot es va aturar i ja no calia maquinària. La crisi va arribar quan els meus fills no havien acabat els estudis, i en aquell temps ja havia vingut a viure a Manresa el meu nebot Guillermo, i em va enviar una invitació per anar a l’Estat espanyol.

Com l’afecta la crisi?

En un primer moment vaig canviar d’ofici i em vaig fer comercial de cotxes, però amb la crisi ja ningú comprava vehicles. No aconseguia feina. Abans havia tingut un bon nivell de vida i tot allò es va esfondrar. Sortosament el pis on vivíem era nostre i no havíem de pagar lloguer. Aquesta situació va començar el 1996 i l’any 2000 vaig prendre la determinació de marxar.

Com va arribar a Catalunya?

Necessitava diners per viatjar i el meu pare me’ls va deixar. Vaig estar dos anys pensant si marxar o no, i deixar la meva família al país, i és un moment molt difícil. Això només s’assimila un cop arribes al lloc de destí.

Va ser complicat.

Vaig dir a la meva família que marxava perquè al país no hi havia oportunitats. A l’aeroport, un cop em vaig acomiadar de tots fent un petó a cada un, em vaig dirigir a la porta d’embarcament sense mirar enrere, i vaig pujar a l’avió. M’il·lusionava cruzar el charco. El meu nebot m’esperava a Madrid, i em va recollir i vam menjar un entrepà, i em va semblar molt bo. Però quan em vaig instal·lar al carrer Guimerà de Manresa, en un pis antic, va ser diferent.

Què pensava?

Quan sortia a passejar pel Passeig tenia la sensació que els edificis em miraven i m’interpel·laven tot preguntant-me, «i tu, què fas aquí?». I és quan comença l’odissea i sento l’absència de la família. El meu nebot em va aconseguir una feina com a personal de seguretat en unes obres, i és que era el boom de la construcció a Catalunya. I quan veia la lluna pensava, «és la mateixa que està veient la meva dona».

Com se sentia?

Com quan un astronauta va a l’espai i durant un temps no pot tornar. No podia tornar perquè havia d’aconseguir els tres milions de pesos que em va aconseguir el meu pare, i si tornava significava tirar a terra tot el meu projecte. De mica en mica les coses van anar millorant. La convivència amb la família del meu nebot es va anar deteriorant i vaig haver de marxar.

On va anar?

Soc de la religió evangèlica. Tot passejant pel carrer Circumval·lació vaig veure a la façana d’un edifici que deia «Església baptista», així que entro, la porta estava oberta, i arribo a l’oficina del pastor. Li vaig dir que era colombià i vaig començar a plorar, fins llavors no ho havia fet, i em vaig desfogar. Ell va esperar que acabés de plorar i li vaig explicar la meva situació, i ell em va dir que a dalt tenien una habitació molt petita on m’hi podia estar.

Com continua la seva nova vida?

A l’església s’hi apropen empresaris i em van dir que en uns cellers necessitaven algú per a les paneres de Nadal, però jo mirava què hi havia en el meu àmbit professional. Buscava ofertes de feina en publicacions locals i vaig veure que necessitaven un mecànic de maquinària agrícola i pesant a Manresa, m’hi vaig presentar i se’m van quedar després de fer-me una prova. Al cap d’un temps vaig canviar, i me’n vaig anar a Barcelona, perquè no hi havia manera que en aquesta feina m’aconseguissin els papers.

Així, va anar a Barcelona.

Sí, i em van oferir una feina com a mecànic i em guanyava bé la vida arreglant maquinària, fins i tot allà tenia el sobrenom de Mac-Gyver. Em van tornar avisar de Manresa per una feina i vaig aconseguir els papers i, per tant, vaig regularitzar la meva situació a Catalunya. Ja feia dos anys i mig que era aquí i, com que ja podia demanar el reagrupament familiar, vaig anar a Colòmbia perquè m’aprovessin els papers d’allà, així que vaig tornar a veure la família. M’hi vaig estar nou mesos.

Un cop a Colòmbia no va pensar quedar-se?

M’ho vaig pensar, però jo ja tenia el regust de pernil a la boca i el trobava a faltar. El meu cor va quedar dividit i en tenia una part aquí. Quan vaig aconseguir els papers vaig dir a la meva dona que marxava, i que en quatre o cinc mesos ho gestionava tot perquè hi poguessin venir. En tornar tenia moltes ofertes de feina perquè era el boom de la construcció i necessitaven mecànics amb experiència. Finalment, va venir la meva dona i el fill menor, la filla gran no perquè ja era major d’edat.

Com neix l’associació de colombians a Manresa?

L’embrió de tot plegat va ser en arribar aquí. Hi ha una tradició molt arrelada a Colòmbia que se celebra cada mes de desembre, el dia de la Immaculada Concepció, i aquell dia encenem espelmes a les finestres i a les voreres. Jo vaig dir que havíem de fer alguna cosa per celebrar-ho i vaig demanar un permís a l’Ajuntament de Manresa i ens van deixar un espai interior de la plaça Major per fer la celebració. Però una de les coses que hem fet és netejar el nom del colombià.

Hi havia la necessitat de netejar la imatge?

Quan un colombià arriba aquí la gent pensa que treballa amb droga i prostitució, i això em feia mal perquè no és cert. A part, el colombià té una manera de fer que aquí no acaba d’encaixar, i és que li agrada escoltar música a tot drap i ballar rumba. I com ho fan allà, a casa seva, pensen que aquí ho poden fer. Un cop vaig anar al Congost, al camp de futbol, en un partit entre marroquins i colombians, i els colombians agafaven ampolles i les trencaven... jo pensava «mare meva, i per a això han vingut aquests joves?». A part, en altres àmbits, hi va haver alguns capítols violents.

Què va fer?

Em vaig fer amics dels líders dels grups de joves. A mi em diuen pastor per la meva fe, i vaig parlar amb cada un d’ells perquè, en els tornejos que fem els estius entre diferents comunitats de Manresa, els colombians eren els més violents. Sempre hi havia baralles. Jo els vaig dir que aquí aquesta actitud no servia.

Va funcionar?

Amb la crisi econòmica alguns van tornar a Colòmbia, però els que es van quedar aquí van canviar perquè la mateixa societat els va redreçar. La cultura d’aquí va ser el lleixiu que els va netejar d’aquest estil de vida. Fins que va arribar un moment en què als tornejos d’estiu l’equip colombià va ser guardonat pel seu bon comportament.

Diuen que parla molt bé de Manresa.

Jo parlo molt bé de la ciutat quan vaig a Colòmbia. És el lloc on he aconseguit que la meva família prosperi, i deixo clar que Catalunya no és Espanya i explico la història.

Actualment estan arribant colombians com a refugiats. Quina és la resposta de l’entitat?

A molts dels colombians que han sol·licitat asil polític els hi acaben denegant, i això que a Colòmbia viuen en una situació de perill. A través de l’entitat Flors Sirera estem pressionant per canviar aquesta injustícia.

Els 4 cantons

Tothom té el que es mereix?

Sí.

Millor qualitat, pitjor defecte.

Qualitat, soc sincer. Defecte, perdono massa fàcilment.

Quina part del seu cos li agrada menys?

Tinc les cames molt primes.

Quant és un bon sou?

1.300 euros.

Quin llibre li hauria agradat escriure?

Diré un versicle, «Allunyeu-vos de mi, no podeu fer res».

Una obra d’art.

La creació d’Adam, de Miquel Àngel.

Què s’hauria d’inventar.

S’hauria de descobrir la veritat.

Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?

El cineasta Steven Spielberg.

Un mite eròtic?

Sofia Loren.

Déu existeix?

És real.

Acabi la frase. La vida és...

Preciosa.

La gent de natural és bona, dolenta o regular?

Bona.

Tres ingredients d’un paradís.

Silenci, bellesa i realitat.

Un lema per a la seva vida.

Continua endavant i no miris enrere.