Jo no sabia què eren els diacrítics fins que em van dir que no els podia fer servir més. El primer dia que vaig sentir aquesta paraula vaig creure que un «diacrític» era un dia molt dolent. Molt feliço jo, és com quan es mor algú molt presumptament famós que no sabies ni que estava viu. Jo, els diacrítics, els feia anar com volia, com si no hi hagués demà. Sabia que hi eren, però no sabia com es deien. Però s’hi vivia bé escrivint amb tots els diacrítics del món. Sé que molts dels lectors són com jo, que no sabien ni que existien, amb la diferència que jo en soc un fan i els trobaré a faltar per sempre més, i la majoria de la gent de vostès, no. Jo em pensava que el meu problema és que era molt crític. Als 56 he descobert que no, que realment el que soc és molt diacrític. I ara m’han fotut. No sé que serà de mi sense poder explicar i escriure com cal les coses que passen. No sé si podré sobreviure sense saber diferenciar un os d’un os. O sense saber si aquest nen que va net o no va net és net o no d’aquella iaia que no va neta i que potser no sap si té cap mes neta que aquella nena neta que la saluda des del balcó d’un hotel de Mallorca. O si quan venen estan venint, resulta que vens de veritat o que potser em vens una moto. O si fora bo que els de fora s’ho fessin mirar. O si resulta que sense saber-ho soc un soc. O que no sé si de cafè n’hi ha molt o està molt. Que també podria ser. M’han deixat mig en boles, mig despullat, i de cop conscient de no poder posar tots els accents del món (aquest sí que en porta) i em sento, escrivint, una mica més a la intempèrie. Però és clar, dec ser un friqui dels accents, jo.
Entenc que la setmana que ens l’hem passada pendents d’un cony de nens malcriats als balcons d’un hotel a Mallorca enviant-se senyals de «help» amb els seus pares –no tinc paraules– denunciant segrest mentre la covid torna a enfilar-se per les parets, sobretot, dels joves, que jo estigui pendent dels diacrítics deu ser un luxe. Un caprici. Una boutade. Un toc esnob. Un pocafeina. O potser no, potser just en el moment que a Madrid, allà sí que no estan per crítics, nomenen un defensor de l’español, la llengua, amb dos ous, i l’escollit és l’insuperable Toni Cantó, crec que ara sí que l’espanyol viurà moments de glòria i també que fora (sense accent) bo i assenyat que el govern d’aquí, ara que està en construcció i s’han posat a fer nomenaments de tot tipus, nomenessin algun director general defensor dels diacrítics. Tot i ser diumenge, tindré el telèfon engegat per si em truquen. Estic disponible. De res.
