Em vaig submergir en la lectura de l’article sobre els vint anys del casal de joves La Kampana, de Manresa, i quan vaig emergir, més enllà del punt final, vaig fer una bona glopada d’aire. Signat per Gemma Freixenet, donava veu a les dues persones que són l’ànima de l’equipament municipal que des de fa anys gestiona el CAE: Vanessa Fernández, educadora social, i Carlota Aran, dinamitzadora juvenil.

A banda de repassar les dues dècades de funcionament de l’equipament, inaugurat l’any 2001, en l’article les dues responsables actuals aportaven el seu punt de vista. Un punt de vista important ja que és el de dues persones que fa anys que tenen com a principal matèria de treball joves immigrants o procedents de famílies immigrades. Consideren evident la falsedat que el jove immigrant és conflictiu. «No és així. Són joves que han patit molt pel camí i els agrada viure a Manresa, que volen estudiar o obrir un negoci, com qualsevol altre. Arriben per necessitat i per buscar-se la vida», explicava Aran. Fernández s’hi sumava, «encara és més, et diria tot el contrari. Són molt respectuosos, saluden a tothom, tenen ganes de conèixer, fan pinya i no exclouen ningú. No tenen cap prejudici entre uns i altres».

O sigui, no tan sols com qualsevol altre, gent com tu o com jo, sinó més respectuosos i amb menys prejudicis. Aquesta pot ser interpretada com una visió mancada d’objectivitat per les connexions emocionals de la seva feina que les poden apartar de l’anàlisi objectiva i freda dels fets. O pot ser la prova de càrrec definitiva, perquè si les dues persones que treballen allà, i que al llarg dels darrers 5 anys les han vist de tots colors, t’ho diuen amb totes les lletres, poques opinions poden haver-hi més informades que les seves. Jo ho tinc clar. He de fer cas algú que diu que el que desitgen aquests joves és que se’ls escolti, que recordis el seu aniversari, que els preguntis com els ha anat el dia, si els han agafat a la feina o com els ha anat aquell examen al qual temien tant, i que necessiten un referent familiar que els que han vingut sols no tenen. En resum, necessiten saber que són importants per a algú.

Si es propicien tribunals sumaríssims amb els que tenen la panxa buida, el nivell d’exigència per als que la tenim plena no pot ser en cap cas menor. El que segur que no necessiten aquests joves és ser jutjats amb més severitat que els que han tingut el vent a favor, disposen de còmodes marges de maniobra o, fins i tot, frueixen d’honors i distincions. El súmmum ja és condemnar-los d’entrada a cop de prejudici.