La democràcia facilita que les persones siguem responsables dels nostres desastres. La Xina no és una democràcia, és un règim absolutista dirigit per un emperador amb la seva cort d’alts funcionaris i la seva xarxa tentacular i capil·lar de vigilància, persuasió i imposició. Allà si una epidèmia es frena a temps és mèrit del govern, i si es descontrola també és culpa seva. Ni vacunar-se ni deixar de fer-ho són opcionals, i cap tribunal qüestiona la proporcionalitat dels confinaments. Als països democràtics, amb totes les insuficiències que es vulguin, una part més o menys extensa de la responsabilitat recau en els ciutadans, sobretot allà on no es posen en marxa restriccions o bé a partir del moment en què es redueixen. Quan prendre precaucions o ignorar el perill és una opció que ha d’adoptar cada persona, el que succeeixi passa a ser en gran part culpa nostra. Sobretot quan disposem de la informació necessària, que ens arriba amb insistència per mil canals. Ja fa un any i mig que estem al cas de la covid i sabem la facilitat amb què s’encomana i els estralls que causa. Cal haver viscut divuit mesos en un monestir de clausura absoluta per no conèixer el paper dels aerosols a l’hora d’escampar el mal. També sabem de sobres com ens hem de comportar per evitar el perill i aturar la propagació. I, tanmateix, una quantitat molt notable de conciutadans han decidit fer exactament el contrari, i així han provocat una nova onada de contagis. És impossible que no els hagi arribat l’allau de dades i recomanacions sobre la ximpleria temerària que constitueixen els seus actes; simplement han decidit ignorar-ho i fins i tot presumir-ne en nom de la llibertat de diversió i el dret universal a la birra. El que els passi (i ens passi) serà culpa seva, però segur que s’afanyaran a acusar el govern de torn per no haver-los-ho impedit. Si ho hagués fet, haurien muntat una rebequeria infantil. Es comporten com els adolescents, que semblen adults però els manca la característica essencial de la responsabilitat.
