Una de les estrelles històriques, i també histriòniques, de l’NBA, l’expivot Shaquille O’Neal, va deixar anar durant la setmana passada una de les seves frases per al record. Quatre cops campió de la lliga, i ja tot un bocamoll quan jugava, Shaquille va criticar una de les estrelles actuals, LeBron James, que es va queixar del calendari d’aquesta temporada, que, segons ell, ha provocat moltes lesions i, per tant, menys espectacle en els partits. Per a LeBron, «ara, amb els play-offs, arriba el millor moment per als aficionats, però no en poden gaudir perquè moltes de les estrelles no hi són».
Davant d’aquesta opinió, Shaquille va sortir immediatament al tall i va deixar anar que «si jo guanyés 200 milions de dòlars per entrenar-me durant dues hores i jugar durant dues hores més, no em queixaria, tenint en compte que quaranta milions de persones s’han quedat a l’atur».
És probable que la frase de Shaquille pugui optar a un premi de demagògia perquè una cosa no exclou l’altra. Els jugadors de l’NBA estan extraordinàriament ben pagats, fins a uns límits que els mortals no podem imaginar, però només disposen d’un cos. I aquest ha de resistir durant una carrera que, estirant-la moltíssim, com pot ser el cas de Pau Gasol, durarà quinze o vint anys. Té raó O’Neal quan els tracta de privilegiats i, en alguns casos, de malcriats, però també és cert que alguns fets, com fer enllaçar convocatòries per jugar Eurocopa de futbol i Jocs i després iniciar la nova temporada, o NBA, Jocs i novament NBA, són indefensables. Sobretot per als espectadors, per als quals quantitat no sempre vol dir qualitat.
