Quan n’hi ha que s’entossudeixen a considerar la cultura catalana com una anomalia residual i viuen com un desafiament a la seva pròpia personalitat l’existència d’una realitat diferent, convé, a més de reivindicar la llarga i brillant tradició de la literatura catalana, plantejar-se amb esperit d’exigència la nostra vida cultural. Si existim, malgrat els intents d’ocultar-nos i de silenciar-nos, és perquè no hem renunciat ni a l’ambició ni a l’excel·lència creativa. Joan Triadú qualificava de Segle d’Or el nostre segle XX. I perquè el segle XXI també ho sigui, és fonamental, d’una banda, esquivar l’exaltació de la superficialitat i de la banalitat, dissortadament tan habituals, i, de l’altra, estimular i valorar el talent i la solidesa. Formulo aquestes consideracions per destacar la contribució singularment rellevant que Mònica Miró Vinaixa fa a la Catalunya d’avui. La fa com a experta en el món clàssic, arrel fecunda que Miró ens acosta d’una manera alhora profunda i entenedora. Però, a més, hem de posar en relleu l’interès de la seva obra literària. El seu darrer llibre és el poemari Al dellà de l’enlloc, un volum d’una gran volada que Miró estructura en quatre parts: Conreu dels cossos, El lloc on l’ull descansa, Aorist imperfet i Una darrera casa. El llibre s’inicia amb un poema preliminar que acaba amb uns versos que ens expliquen el sentit del conjunt i el de cada un d’aquests capítols: «Mentre et sigui llegut/ de trepitjar la terra,/ aquest tros de no-res,/ el glop de llum i d’aire/ que els déus et van donar,/ conrea, doncs, els cossos,/ celebra amb els sentits/ el lloc on l’ull descansa, /estima’t el passat/ com si fos viu encara,/ i fes de cada mot/ una darrera casa.» El tacte, la contemplació, la memòria i l’arrelament en els indrets, en les persones, en la paraula. Es tracta d’una poesia que, sempre en diàleg amb els clàssics, parteix de la reflexió i del pensament, a cops fins i tot sapiencial, però no és pas freda, sinó vital i busca la construcció de proximitat amb qui la llegeixi. N’aporto uns breus fragments de la primera part: «Conèixer el cos/ només per quan es queixa/ és fer-ho a mitges./ Millor fora escoltar-lo/ quan parla en el silenci», «Veure en la flor/ el que no és flor i la fa:/ la llum del sol/ i l’aigua de la pluja» o «Hi ha un buit al tàlem/ i el mateix buit al túmul/ i res no l’omple/ llevat d’un cos en préstec/ que a voltes creiem nostre.» A la segona part, la llum i els ulls són omnipresents i inclou versos tan bells i colpidors com aquests: «Com que els ulls són memòria,/ jo sé que us veuré sempre». A la tercera, que ens parla de la presència del passat en l’ara, de «la trista mesura/ de les coses perdudes», Mònica Miró anota: «Aquesta tarda/ estranya de diumenge/revisc la nena/que algun dia jo era,/ i se’m nua la gola». El capítol que tanca el llibre ens parla d’una darrera casa que ens és recer: «De la quietud erma, fer emergir les paraules».
