El clixé diu que a Europa (a la Unió Europea) qui mana són els buròcrates i els lobbies i que en conseqüència les decisions que s’hi prenen no compten amb prou legitimitat democràtica. I sí, l’aparell mana molt, a Brussel·les i a qualsevol institució pública, això ja ho vam aprendre al «Sí, Ministre», però el problema és el decalatge entre el pes cada cop més gran de la UE (ho hem vist amb la pandèmia i la postpandèmia) i la seva insuficient estructura política.
El que no es diu tant, però, és que són precisament els estats membres els que s’oposen a les reformes necessàries per millorar els mecanismes democràtics i representatius de la UE. La famosa imatge dels presidents de Turquia i del Consell Europeu (no confondre amb el Consell d’Europa) asseguts en aquelles trons ridículs mentre la presidenta de la Comissió quedava relegada a un racó del sofà no és només masclisme, que també, sinó la posada en escena del repartiment del poder a la Unió, amb el govern (la Comissió) i el Parlament subordinats a les trobades de ministres o de caps d’estat i de govern (el Consell).
Els estats es resisteixen a eliminar la premissa del consens en les decisions, a reforçar el paper del Parlament Europeu o a admetre que les directives (com la de prohibició del plàstic d’un sol ús) són d’obligat compliment i que les decisions dels tribunals europeus (com la que determina la immunitat de Puigdemont, Ponsatí i Comin) apliquen automàticament a TOT el territori de la UE. La setmana passada Viktor Orbán, el president hongarès proper a l’extrema dreta, publicava anuncis en diversos diaris d’Europa (a l’Estat espanyol va triar l’ABC...) on s’oposava a cedir poder a la Unió i reivindicava la sobirania dels estats. Almenys ell ho diu clar. Altres combinen cínicament la retòrica europeista amb el bloqueig a les reformes de les estructures comunitàries per anar passant de l’aliança (o club) d’estats a una veritable unió de persones i territoris.
I no obstant, per pragmatisme o convicció, cada cop són més les veus que reclamen passos en aquesta direcció. Una de les propostes, d’inspiració federal, passaria per donar més poder al Parlament i per convertir el Consell en una mena de senat amb un sistema de majories simples o reforçades segons el tema. Un dels inconvenients és que els diferents estats tenen dimensions molt diferents i un model d’aquest tipus afavoriria excessivament els països petits. Una alternativa més racional i efectiva però políticament molt més complicada passaria per convertir les «regions», i no els estats, en les unitats funcionals i de representació democràtica d’aquest Consell convertit en senat. És un canvi de paradigma de gran transcendència que topa frontalment amb els poderosos nacionalismes d’estat i amb la idea mateixa d’estat nació; un invent del segle XVIII que politòlegs i pensadors progressistes qüestionen cada cop més per ineficaç, invasiu i discriminatori. D’això, però, en parlarem la setmana que ve.
