Fa ben bé quaranta any que sento parlar de la fallida inevitable de la Seguretat Social i de la ruïna imminent del sistema de pensions, però en aquest temps cap dels pronòstics s’ha fet realitat, les pensions s’han anat pagant i, de fet, els ingressos garantits dels pensionistes van ser el refugi segur de moltes famílies durant la Gran Recessió iniciada el 2008 i una ajuda de primer ordre durant la Gran Reclusió de la covid. Ara unes paraules del ministre José Luis Escrivá, correctes en un economista i inconvenients en un polític, han tornat a escampar el pànic: què els passarà als baby boomers, els ciutadans nascuts durant la dècada i mitja de creixement econòmic i demogràfic que va dels primers efectes del Pla d’Estabilització del 1959 fins a la crisi del petroli del 1974? Aquests fills del «desarrollismo», ¿acabaran demanant almoina els dissabtes a la porta dels centres comercials? El ministre ha intentat tranquil·litzar-los i els ha dit que tot plegat es reduirà a un lleu, suau, dolç i poc perceptible «mecanisme de solidaritat intergeneracional». A veure, ministre: com es fa per introduir un mecanisme en un sistema que ja és, tot ell, de cap a cap, aquest mateix mecanisme? Perquè el sistema de pensions és això i res més que això: solidaritat intergeneracional. Les generacions que treballen paguen les pensions dels jubilats. El carnisser que embolica el tall del meu dinar, el forner que hi posa el pa, el cambrer que em serveix el tallat, paguen la meva nòmina de pensionista: moltes gràcies. Jo he estat quatre dècades llargues en el paper de pagador i ara em toca l’altre. Una cosa els puc dir: els pronòstics dels economistes mai no es compleixen. L’economia real, com que la fan persones, sempre té reaccions imprevistes que (naturalment!) ningú no ha previst. Llavors tot el que ens preocupava es converteix en insignificant, perquè s’ha arreglat tot sol o perquè en passa una de molt més grossa, d’aquelles de patir de veritat. I, és clar, tornem a fer pronòstics.
