Em permeto començar aquest article amb una curiosa anècdota personal. Tot i admetent d’entrada, que ja en la meva joventut, cobejava posar els peus davant el monument que mostra la foto annexa, quasi m’avergonyeix reconèixer que hagi hagut d’arribar el dia de Sant Joan d’enguany per veure satisfet el desig de trepitjar el terra de la boscúria de Foixà on morí, en accidentada caiguda del cavall, el rei català de la Corona d’Aragó Joan I el Caçador el 19 de maig de 1396.
Aleshores la vila i vegueria de Berga, com altres de Catalunya, a diferència dels territoris directament dependents del feudalisme més mancats de llibertats, feia ja quasi un segle que pertanyien al domini directe de la reialesa disposant de representació pròpia a les Corts i demés llibertats garantides a través del denominat privilegi «Non Separando», segons el qual, mitjançant solemne jurament del monarca, es garantia no separar-los mai de la corona reial.
El cas fou que l’any 1392 Joan I casà la seva filla Joana amb el comte de Foix (Occitània). Mancat però el rei dels 85.000 florins d’or que li eren indispensablement exigits com dot a la núvia, es veié obligat a cedir Berga i la seva vegueria al comtat de Foix, com a penyora per tal de garantir aquell pagament en el termini convingut. I així fou que Berga ja «ipso facto» caigué en poder del comtat occità, deixant de pertànyer a la corona catalana amb tots els perjudicis conseqüents.
Com cal suposar, els berguedans no trigaren en reclamar i fins suplicar a Joan I la recuperació de l’estatus reial i amb ell, de les llibertats perdudes. Fins al punt que començaren a recollir diners, més de 10.000 florins, que lliuraren al rei com a contribució popular que li permeté iniciar esforçades negociacions amb Foix fins permetre-li a Berga recuperar el tan enyorat privilegi «Non Separando» l’octubre del 1393.
Cada personatge històric, com el que mostrem avui, té ja la seva consolidada biografia que, en el cas de Joan I el Caçador, ens el recorda com a rei culte, amant de les lletres i la música, creador els Jocs Florals de la Llengua Catalana i amb el merescut apel·latiu de l’Amador de la Gentilesa. Sense oblidar però, transcorreguts els anys o segles, que val sempre la pena aprofundir en la transcendència històrica del personatge.
I en aquest procés un ajut essencial, penso, és acudir a Hegel, el gran filòsof de la història, per al qual aquesta és, per damunt de tot, la consciència de llibertat dels pobles, a través d’un llarg camí de contradiccions entre tesis i antítesis. Han transcorregut 629 anys des de la mort del rei Joan I, ja consolidat per a nosaltres els berguedans i els catalans, per extensió, com a símbol personal de la lluita per retornar-nos les llibertats perdudes.
Confesso que aquesta fou l’autèntica i ben apresa tesi meva sobre Joan I. La que em portà als boscos de Foixà a gaudir davant la pètria solidesa del monument al rei defensor de la nostra consciència de llibertat. Excuso dir que aquella plàcida i momentània vivència meva es veié de cop pertorbada per la irrupció mental d’una inesperada i incòmoda antítesi hegeliana, tan contradictòria i extemporània com la imatge d’un rei que sis segles després gosi negar i renegar de les llibertats nacionals d’un dels seus pobles en un discurs del 3 d’octubre del 2017. Òbviament que parlo de Felip VI, rei d’una Espanya tan allunyada de nosaltres com de la democràtica imparcialitat de les residuals monarquies europees. Un discurs que no l’esborrarien ni cent més de seus per molt que apresos en pulcre llengua catalana.
