Junqueras arriba a Waterloo i Puigdemont no l’espera davant de la porta. L’expresident evita la foto dels dos líders i competidors saludant-se amb els colzes, els punys o la ma al cor. Després surten per atendre els mitjans gràfics, però en colla: vuit persones, entre elles el raper Valtònyc, detall coherent amb l’estratègia de confrontació. Són gestos plens de significat dins la seva escassa transcendència. Més gestos: Junqueras va a la seu del Parlament Europeu a Estrasburg i justament aquell dia Puigdemont fa campana. Ni parlar-ne que la primera trobada entre els dos sigui en terreny neutral; ha de ser a la Casa de la República i quan el d’ERC arribi, que truqui la porta i des de dins li diran «passi!». Astúcies d’estar per casa, com si l’un no estigués amenaçat de detenció si torna a Catalunya, i l’altre de tornar a la presó si comet un delicte qualificat de «greu» pels jutges que li van clavar tretze anys per un referèndum. L’astúcia és una especialitat de la dècada independentista. La va practicar Artur Mas en disfressar de «procés participatiu» el referèndum de novembre del 2014 i li van caure inhabilitació, multa, i ara confiscació. S’hi va aplicar Jordi Turull per forçar el reglament del Parlament el 6 i 7 de setembre del 2017, i va acabar a Lledoners, amb els companys astuts que després de preparar i engegar l’1 d’Octubre se’n van apartar formalment per no caure en il·legalitat. El Suprem els va dir: vostès tenen l’astúcia però nosaltres la força i hem decidit que ens volien aixecar la camisa. Ara el Govern ha estat buscant una fórmula vàlida per ajudar els encausats pel Tribunal de Comptes a pagar els 5,4 milions de les fiances, i creu haver-la trobat amb la creació d’un fons per avalar aquells bancs que els deixin els diners. Els inquisidors de comptes ja han assenyalat que els sembla un frau de llei, la dreta ha anunciat recursos als tribunals i Pedro Sánchez diu que es mirarà la lletra menuda. A veure si aquesta vegada l’astúcia pot més que la força.
