Ja res ens sorprèn quan en qualsevol debat al Congrés dels Diputats escoltem el reguitzell d’improperis i desqualificacions que es dediquen mútuament els diputats/des. Sovint la dialèctica dels polítics és força barroera i insultant. La crispació s’ha apropiat de la política parlamentària. Per moltes bajanades –i també mentides– que es diguin, l’article 71 de la Constitució els protegeix: «Els Diputats i Senadors gaudiran d’inviolabilitat per les opinions manifestades en l’exercici de les seves funcions».

Amb el brillant currículum acadèmic i professional que tenen alguns polítics és sorprenent el seu comportament. De les intervencions parlamentaries escoltades he escollit uns quants insults dels habituals que reprodueixo en castellà per respectar la riquesa del seu vocabulari: «capullo, matón, gilipollas, gánster, cretino, imbécil, miserable, sinvergüenza, gamberro, canalla, chaquetero, cínico, traidor, etc.»

Curiosament els partits polítics de la dreta i ultradreta són els qui més utilitzen el llenguatge de l’insult. El president del Partit Popular Pablo Casado en una intervenció de 15 minuts va etzibar 35 improperis al president del govern Pedro Sánchez: «chapucero, cesarista, manipulador, incompetente, curandero, etc.»

L’exportaveu del PP Cayetana Álvarez de Toledo és especialista a escopir verí. Quan no té arguments es dedica a difamar. Una rèplica seva al vicepresident segon del Govern Pablo Iglesias: «Usted es el hijo de un terrorista. A esa aristocracia pertenece usted, a la del crimen político»; «se ha convertido en el burro de Troya de la democrácia», etc.

A part de les desqualificacions l’oratòria política també incorpora frases originals. I algunes vegades fins i tot acompanyades de la veritat com l’inefable Mariano Rajoy: «Lo que nosotros hemos hecho, cosa que no hizo usted, es engañar a la gente».

El febrer del 2014, durant l’acalorat debat de l’avantprojecte de la llei de l’avortament, la diputada Onintza Enbeita (Amaiur) va reivindicar el dret a decidir de les dones amb contundència: «En mi coño y en mi moño mando yo. Y solamente yo».

A part dels insults i frases peculiars a vegades també s’utilitzen eufemismes. El 24 de juny, el diputat popular Luis Santamaría, per rebatre les acusacions dirigides al Partit Popular en relació amb els casos de corrupció que s’estan investigant, va aprofitar la seva intervenció per fer un repàs a les corrupteles d’alguns partits presents a l’hemicicle. En la seva repassada va referir-se al cas dels ERO d’Andalusia i va manifestar que en aquest afer va haver-hi «sustancias psicotrópicas i visitas a casas de lenocinio con el dinero de los parados andaluces». Traduït, clar i català, es referia a «drogues i cases de putes».

Davant aquest panorama, no és d’estranyar que el carismàtic i traspassat diputat José Antonio Labordeta, cansat de les interrupcions i improperis que li dedicaven durant la seva intervenció des de la bancada del Partit Popular, va engegar a ses senyories amb un eloqüent: «A la mierda, joder!»