M’he mirat amb calma la via que ha decidit el govern de Catalunya per avalar les fiances que el Tribunal de Cuentas exigeix dels polítics i funcionaris de la Generalitat. És una opció intel·ligent, ben elaborada, i en tenim la primera prova en el fet que ni Pedro Sánchez ni els socialistes, que saben perfectament el disbarat que s’està cometent, no hi han vist cap flanc inicial des d’on atacar-ho d’entrada. De moment, diuen, s’ho estan mirant i estudiaran la legalitat de la mesura... La via se sosté, en essència, en l’anomenat principi jurídic de la indemnitat, que estableix que tot servidor públic té el dret a ser defensat per l’administració en la seva actuació dins el marc competencial que li pertoca.
Com és sabut, l’amenaça del Tribunal de Cuentas parteix, de fet, del principi fals que qualsevol activitat de projecció de Catalunya que s’ha dut a terme a l’exterior ha estat realment una activitat de propaganda independentista. Així, per posar-ne un sol exemple, qualsevol debat públic, amb presència de ponents diversos que hagin defensat punts de vista contradictoris, ha estat marcat com una iniciativa il·legal. D’aquesta manera, ja es veu, les competències de la Generalitat en matèria de política exterior queden virtualment anul·lades, en un atemptat antiestatutari sense precedents (més enllà de l’art. 155, naturalment).
El problema és que la partida es juga en dos camps de joc diferents. En una banda, hi ha un govern, certament dotat d’una competència que ara es considera suspecta, que ha de calibrar amb tiralínies les mesures que pren, per tal de garantir-ne la legalitat i posar-les a cobert dels recursos dels partits anticatalans i de l’actuació d’una justícia parcial i esbiaixada. A l’altra banda, hi ha un anomenat falsament «tribunal» que no té regles de joc i que interpreta els fets de forma arbitrària i sense garanties processals i que imposa sancions que signifiquen, de fet, la mort civil dels afectats, tant polítics com funcionaris. És, fet i fet, la transposició calcada de l’actuació dels Tribunal de Responsabilidades Políticas que va actuar a la postguerra franquista: primer, esperava que fossin condemnats a presó els dissidents republicans i, quan ja havien rebut la garrotada penal, després entrava ell en joc per rematar-los amb fortes multes que els portaven a la ruïna.
En un bàndol, hi ha regles certament discutibles, àrbitres clarament parcials i camp de joc establert. A l’altre, hi ha màniga absoluta per fer el que convingui i el mateix «tribunal» fixa normes, regles i quanties. És, sens dubte, un partit desigual, on el resultat està cantat des del primer minut de joc.
La via per la qual ha optat el govern, essent sòlida, presenta inevitablement dos flancs dèbils: no cobreix totes les persones afectades i, al capdavall, ha de fer dependre tot el que es faci d’una sentència ferma que ja podem imaginar per quina banda anirà, també. Però de moment pot aconseguir, almenys, que s’aturi la primera estocada, que es guanyi un temps preciós fins que se segueixin tots els procediments i recursos i que, finalment, es doni un marge de maniobra que permeti esperar algun dia la solució de l’amnistia: l’única solució, certament, per saturar una ferida oberta a la qual un «tribunal» vergonyós aboca cada dia tota la sal que li han posat a les mans.
