Dimarts d’aquesta setmana, al migdia, viatjant per l’eix de camí cap a Lleida, tenia la necessitat d’aturar-me per fer un cafè que em desvetllés una mica. Vaig parar en un bar restaurant de carretera que es diu Estones, a l’altura de Sant Pere Sallavinera, i tan bon punt vaig entrar, em va cridar l’atenció l’alegria que irradiava el cambrer. Atrafegat servint les dues persones que érem a la barra i les taules que hi havia ocupades, l’home es multiplicava per atendre a tothom amb diligència, i a cada servei deixava anar una paraula de cortesia o una expressió d’aquelles que de vegades ens diem en veu alta a nosaltres mateixos com si ho féssim per donar-nos ànims. I entre una cosa i una altra esbossava un fragment de cançó. No sé si era una cançó que tenia gravada al cap o si se la inventava al mateix moment de taral·larejar-la. El cas és que l’entusiasme amb què feia la seva feina era una cosa envejable, i li vaig dir: «És agradable veure treballar algú amb aquesta alegria». I ell, com traient-se importància, em va contestar: «No sempre és així, tinc dies de tot», i va riure. Després vaig entrar a la botiga que hi ha just al costat a comprar una ampolla d’aigua. La noia que despatxava no cantava, però gastava la mateixa amabilitat que el seu company. I em va acomiadar amb un «bon viatge», que semblava més el desig sincer d’algú que et coneix que no pas una frase dita per pura rutina. Entre tots dos van aconseguir elevar el meu estat d’ànim molt més que si m’hagués pres tres cafès seguits.
L’actitud d’aquelles dues persones em van fer recordar una història que havia llegit feia pocs dies. Parlava de tres picapedrers que estaven en plena feina quan algú es va acostar a preguntar-los què estaven fent. El primer va contestar amb desgana: «Ja ho veus, aquí, picant pedra»; el segon, que aparentment estava fent el mateix, li va dir: «Estic fent un capitell». I el tercer, que no feia pas res diferent que els altres dos, li va contestar orgullós: «Estic construint una catedral». D’una manera efectiva, tots tres no feien altra cosa que picar pedres, però cada un, en la seva imaginació, concebia d’una manera molt diferent el sentit del seu treball. Per fer cafès o per vendre una ampolla d’aigua tothom és bo. Però no tothom canta a la feina ni tothom és capaç d’entendre que el seu treball transcendeix aquell simple gest. D’entendre que l’alegria s’encomana i que un tracte cordial envers un client, que potser no veuràs mai més, pot ser com una infusió d’optimisme per a un viatger emboirat.
