Maricón. Hi ha setmanes que hi ha paraules que et ressonen al cap. Em ressonen. Aquesta setmana em ressona maricón. I crec que em ressona perquè hi fem alguna cosa. La cosa ve de petits. Maricón era un insult. Una manera de fer mal a algú que t’havia fet alguna cosa i li deies «maricón»perquè sabies que era una cosa que ningú volia ser. Maricón l’últim. Maricón el qui no boti. Maricón de merda. Mariquilla. Maricona. Dèiem això, assenyalàvem així, ens en burlàvem, fèiem mal –o ens en feien si els anomenats maricons érem nosaltres– i ens quedàvem tan amples i satisfets amb la sensació d’haver insultat de gust. I ho he escrit en primera persona. A l’educació dels 60 i 70, maricón, era dins el vocabulari per fer servir per fer mal. I ho fèiem. D’aquí ve tot. No ens n’adònavem que maricón no era un insult. I ara penso, com es devien sentir els maricons? Són molts anys des d’aleshores i la cosa no només no ha millorat sinó que ara, com si l’insult hagués quedat petit de tant malfer-lo servir, ara els peguem, els estomaquem, els hostiem i els matem. Collons, que ràpid que ho he dit. Com si fos tan normal això que hem normalitzat. El problema és que ho diem molt ràpid, ho critiquem molt ràpid, ho denunciem molt ràpid i, de tant ràpid que ho fem, no avancem gens. Quan t’adones la pila d’anys que portem brandant la bandera de maricón com l’insult més ben trobat, em poso vermell de vergonya per dins. Tinc un munt d’amics, coneguts, companys de feina, gent estupenda del meu entorn que són gais, lesbianes, trans i no són estupendus –alguns més que d’altres– pel que són com a persones. Sexe a banda. Com es deuen sentir? Què faig o què puc fer perquè se sentin bé, o sigui normal? La mala notícia és que haguem de fer alguna cosa. I ara, com podem posar-nos en la seva pell, que s’ha tornat poruga de dia i de nit? I tot perquè, com que de maricons no n’hi havia, perquè no n’hi havia d’haver, no n’hi podia haver –parlo d’antes de nosaltres–, posar-los nom i que aquest nom fos un insult va ser una brillant aportació vital de les nostres generacions. Sí, i pares i mares i familiars que encara no poden assumir que algú dels seus sigui així. Sí, i gent que se’ls mira com si fossin estranys. Sí, i gent que no tenim cap problema –el teu sexe se’m refot– però que estaria bé que assumíssim que la seva causa també és la nostra causa. La paraula de la setmana és maricón i el nom de la setmana és Samuel, un jove del qual no en sé res, només que l’han apallissat fins a deixar-lo mort. No sé com va anar, potser el primer que li van dir, que van cridar –perquè això no es diu, es crida–, va ser, «eh tu, maricón». I aquí va començar tot. Aquí va acabar tot. Fins quan? També està a les nostres mans.
