Sens dubte l’esdeveniment polític de la setmana és la trobada a Waterloo dels dos dirigents màxims del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, que després de la fallida proclamació de la república catalana van seguir camins divergents: l’un a l’exili a Bèlgica i l’altre a la presó, d’on va sortir fa ben poc amb un indult. Tothom sap que les relacions mútues, encapçalant dos partits en competència, no han estat mai fàcils, ni ara ni en el moment àlgid dels fets d’octubre de 2017. Però la realitat és ben tossuda i les eleccions del febrer passat van fer imprescindible, altre cop, que l’independentisme formés un govern de coalició entre ERC, Junts i la Cup, tot i la lògica diversitat estratègica tractant-se de formacions polítiques diferents i el fet de tenir a la presó fins fa ben poc o a l’exili, la majoria dels que van ser els seus dirigents més destacats. Són insòlites aquestes diferències? No gens. Ni insòlites ni anormals. Allò que seria llastimós i inacceptable és que hagués estat impossible de formar un govern de majoria independentista o que les discrepàncies acabessin fent-lo naufragar. Per tant, ja n’hi ha prou de retreure els desacords, que n’hi pot haver i segurament n’hi haurà. El que cal és destacar les coincidències i les decisions en comú en un marc polític tan complex i difícil, en què s’ha d’anar avançant cap a la independència enmig d’una repressió que no s’atura, una pandèmia que segueix i una situació econòmica que ho fa tot més difícil encara. Celebrem, doncs, la trobada a Waterloo i esperem que contribueixi a mantenir la unitat que el moviment independentista requereix per anar endavant.

Un altre esdeveniment de la setmana, segurament encara massa poc valorat, ha estat la reunió a Mallorca entre el govern balear i el de la Generalitat valenciana, encapçalats respectivament pels seus màxims dirigents: Francina Armengol i Ximo Puig. Encara que tots dos pertanyin a l’àmbit socialista, segur que a Madrid la reunió i les seves conclusions han despertat més d’un recel. No és pas poc atrevir-se a parlar durant més de dos dies sobre les deficiències de les relacions entre el centre i la perifèria de l’Estat, assegurar que cal enfortir els vincles culturals i lingüístics entre tots dos territoris i reiterar la voluntat de treballar a favor de la llengua pròpia, reivindicar un model de finançament autonòmic molt més just que l’actual, dir que s’ha d’avançar cap al federalisme a tot l’Estat, insistir que cal suprimir “l’enorme centralització” que concentra a Madrid tots els òrgans de l’administració pública, etc. etc. Tot plegat és una música que no deu haver agradat gens a les orelles de les dretes espanyoles ni als sectors més centralistes del PSOE.

Mentrestant la repressió segueix amb diversos formats. Un d’especial malignitat és el del Tribunal de Cuentas, que vol ensorrar econòmicament una llarga llista de càrrecs públics. Esperem que els fons per avalar-los que ha creat la Generalitat ho pugui evitar. Però per assegurar-ho caldrà també anar fent créixer la caixa de solidaritat.