Dèiem la setmana passada que si es vol que la Unió Europea sigui alguna cosa més que un club d’estats i un mercat comú, caldrà concretar en quina mena d’artefacte estem pensant, quin tipus d’estructura política i administrativa volem. I que en aquest debat, a més de l’opció federal en base als actuals estats i els nous que es puguin crear, hi hauria també l’opció (ara per ara molt minoritària) de deixar enrere el concepte d’estat nació i treballar amb la idea d’una unió de territoris i persones en la qual la ciutadania (els drets) ja no estigui vinculada a la nacionalitat. No és un debat nou ni exclusiu d’Europa, el de la vigència dels estats nació i del nacionalisme, però m’atreveixo a pronosticar que serà un dels grans temes del segle XXI, que a Europa és on aquest debat arribarà més lluny i –fot-li!– que els catalans i catalanes hi estem cridats a jugar un paper destacat.
A l’estat nació s’hi arriba per més d’un camí. N’hi ha que primer identifiquen un etnos –una comunitat amb determinats trets comuns– i després el volen convertir en demos, en subjecte polític amb marc legal comú i territori on concretar-lo (un estat). I n’hi ha que ho fan al revés, primer tenen un demos, una població assentada en un determinat territori i inscrita (o sotmesa) al mateix marc estatal, i aleshores miren de convertir-lo (de grat o per força) en etnos, en comunitat amb trets i referents compartits.
En la realitat no es donen formes pures d’un cas o de l’altre, perquè totes les nacions i pobles són en bona mesura un invent, una construcció ideològica, i perquè en tots els estats nació hi ha una part petita o gran de la ciutadania que no pertany ni vol pertànyer a l’ètnia fundacional o hegemònica. Tot i així, es veu fàcilment que els Països Catalans serien més del primer grup i Espanya o França del segon.
De nacionalismes, també n’hi ha de moltes menes i colors; tots, però, parteixen del mateix plantejament: fer coincidir nació i estat, identitat i poder polític. I aquest concepte, útil en un altre moment històric, ja no ho és o ho és cada cop menys; especialment en societats com l’europea, partidària cada cop més de deixar les identitats (sexual, religiosa, de gènere, grupal...) en l’àmbit de la llibertat personal, sense imposicions de cap mena.
Europa, doncs, té l’oportunitat d’esdevenir la primera realitat política de base obertament postnacional, en la qual l’accés als drets no depengui ni del naixement, ni de l’origen familiar, ni de la llengua que es parli o conegui, ni encara menys de la religió o creences de cadascú, sinó exclusivament de la ciutadania efectiva i quotidiana, del veïnatge, del fet objectiu de viure en un lloc determinat.
Un demos europeu que no aspirés a ser etnos, una república sense nation-building. Sembla un canvi de xip impossible, ho sé, però també ho semblaven la separació de l’església i l’Estat o la fi de la família nuclear heterosexual obligatòria, i ara són ja principis consensuats i irrenunciables.
