Avui els monestirs benedictins i cistercencs celebrem la festa de Sant Benet. El pare dels monjos d’Occident ens mostra que la vida monàstica consisteix a trenar una història d’amor i de vida. Aquest és l’objectiu dels qui als monestirs es consagren a Déu en el seguiment de Jesús i en el si d’una comunitat, per fer de la pròpia vida, enllaçada amb la del Mestre, una història d’amor.
El monjo és aquell que, tot i reconèixer la seva feblesa i la seva fragilitat, confia en el Senyor que l’ha cridat, per viure aquell goig que omple el seu cor, perquè se sap estimat per Déu. I és que l’amor, i només l’amor, és a l’origen de la vida monàstica, com una aventura a la recerca de Déu. Així, tot sortint d’ell mateix, el monjo camina a l’escola del servei del Senyor, juntament amb els germans que Déu li dóna.
El monjo és aquell que, amb «un cor i una ment oberts a tota la humanitat», com ha dit el P. Abat Josep M. Soler, vol fer amb la vida i amb la pregària, un servei a favor del nostre món. Portat per l’Esperit Sant, el monjo vol esdevenir testimoni de fraternitat, artesà de comunió, sembrador d’unitat, profeta de compassió, icona de l’amor Trinitari de Déu, servidor de la caritat i portador d’esperança. El monjo amb la seva vida, que posa totalment en mans de Déu, i malgrat el seu pecat, és l’home dels somnis, (encara que no ha de ser un somiatruites), perquè es fia totalment d’aquell Déu que obre nous camins allà on, aparentment, no hi havia cap possibilitat d’avançar.
Sota l’acció de l’Esperit Sant, i amb l’anhel de cercar sempre el rostre de Déu, el monjo s’esforça per esdevenir testimoni del Regne, en el silenci i en la pregària, en l’acolliment i en el treball, en l’estudi i en la lectio.
El monjo és aquell que aprèn cada dia a fer seva la tendresa d’un Déu que és Pare. I per això mira la creació amb ulls confiats, com els d’un infant, ja que sap que el nostre món està com bressolat per l’amor de Déu. El monjo, que aprèn a viure a l’escola del servei del Senyor des de la llibertat (que és sempre fruit de l’amor), vol que la seva vida, amarada en la bellesa d’allò que és senzill, sigui mirall de generositat i d’entrega.
Il·luminat per la llum nova de Pasqua, el monjo, com demana Sant Benet, ha d’aprendre a ser humil com les plantes boscanes, petites i senzilles i alhora plenes de fragància i de bellesa. El monjo ha de ser un home acollidor com l’ombra d’una pineda o com l’aigua fresca que s’ofereix generosament als vianants cansats. El monjo ha de saber descobrir en la creació, l’amor immens del Déu del consol i de la joia, del Déu que no es cansa mai d’estimar, del Déu que ens sosté en la nostra feblesa i en la nostra tribulació, del Déu que obre nous horitzons i noves esperances.
El monjo mostra al nostre món que hi ha una nova manera de viure, una nova manera de fer i de ser, no basada en el poder o en el domini dels altres, en el consumisme, en les mentides o en la mediocritat, sinó en el servei i en l’amor.
