Anys enrere, CiU va creure que podia guanyar en els tribunals el que perdia a les urnes. Denúncies a jutjats i a altres organismes, entre els quals el Tribunal de Comptes. Rebuda la denúncia per suposats pagaments indeguts, el Tribunal encarregà la instrucció a la Sindicatura de Comptes de Catalunya, còpia mimètica del Tribunal. Curiosament, la Sindicatura nomenà instructor un tècnic, militant en actiu de Convergència, a l’Ajuntament de Sabadell. Fou aquest funcionari el qui decidí investigar amb lupa tots els pagaments de l’exercici 2003, i no trobant-hi res interessant, ho va ampliar al 2004, després al 2005 i, finalment, al 2006, amb el resultat final de 198 suposats pagaments indeguts, per un total de 241.347 euros.

Comunicades aquestes suposades irregularitats, vam buscar tots els justificants, i vam completar-lo amb un informe econòmic exhaustiu, manament per manament. Cap problema per demostrar la plena legalitat de tots els càrrecs. Vam quedar per a una reunió amb tot el material justificatiu, i el dia indicat ens vam personar la secretària–interventora i jo mateix, amb uns 500 documents, degudament diligenciats, probatoris de la correcta actuació. Just acabats d’asseure, ens notifica que el dia anterior va decidir tancar la instrucció i enviar-la al Tribunal, de manera que no calia fer la reunió. Ja seria el Tribunal el que s’encarregaria de resoldre l’expedient. També m’informava que havia de dipositar un aval econòmic o béns per l’import requerit. Així és com vaig embargar l’únic patrimoni que tinc, el meu pis.

Bocabadats per una actuació tan sectària, tan impròpia de funcionari, ens negàvem a signar la notificació, cosa que ell digué que si no ho fèiem, dos funcionaris de la casa donarien fe de la negativa. Vam signar en disconformitat i vam decidir plantar cara a tan immens despropòsit.

Via despatx d’advocats vam trametre a Madrid tota la documentació preparada, i el Tribunal considerà, a la vista de les justificacions, que dels 198 manaments, suposadament qüestionables, 195 eren totalment correctes. En quedaven 3, amb una certa manca d’aclariment que foren resolts la setmana següent. En quedà només un per un import de 30.000 euros, corresponent al pagament d’interessos de demora a una empresa de construcció, a la qual havíem pagat amb retards de més d’un any, a causa dels immensos retards de les subvencions del PUOSC , de la Generalitat. Negociats a la baixa els interessos, abans de pagar-los la secretària-interventora demanà un informe als serveis jurídics de la Generalitat i als de Diputació. Tots dos van ser afirmatius, en el sentit que s’havien de pagar. Fins i tot Diputació demanà un dictamen jurídic a un catedràtic de Dret Administratiu, que també avalà el pagament.

El tribunal considerà indegut el pagament i resolgué que havia de pagar de la meva butxaca els trenta mil euros liquidats. L’únic consol és que els diners anaven a l’Ajuntament i no a cap altre lloc. Just-Injust? Incomprensible, diria jo, però aquesta fou la resolució. Van aixecar l’embargament i vaig quedar absolt, amb uns estalvis menys. El meu error, vist més tard, fou no haver imputat Generalitat i Diputació en el cas. Segurament el Tribunal no s’hauria atrevit a tirar endavant. Però ja està fet. I queda clar que els ara afectats no s’atreveixin a culpar un tribunal quan ells aquí tenen una Sindicatura que pot actuar de manera sectària i partidista, amb funcionaris amb carnet que poden tapar vergonyes pròpies o actuar contra dirigents d’altres partits, com feren en el meu cas.