Per fi han arribat les vacances escolars. I amb elles, el (quasi) descans i la fi de les tortures de milers d’infants i joves que pateixen assetjament a les nostres escoles i instituts. I dic quasi perquè el descans total que es podia gaudir (encara que només fos durant dos o tres mesos) en èpoques pretèrites i analògiques, ja no és complert en la nova era digital en què els malvats disparen ràfegues de whatsapps com franctiradors i detonen instagrams que fan córrer més dolor i patiment del que imaginem.

Podria seguir per aquí, i escriure des de les entranyes i des del què diria a alguns «amics» de vuitè del 1990, i des de la ràbia que sempre m’han fet els abusadors (perquè les bones persones, quan se senten més fortes i poderoses, ajuden enlloc d’aixafar, i la mala gent..., ja ho sabeu!). Però en lloc de parlar des d’aquí, permeteu-me que avui us parli des d’un vessant més professional, amb mirada de psicòloga social.

I per fer-ho, us revelaré una dada que, si bé no hauria de ser motiu d’alegria, trobo que pot servir de consol a voltes. La dada: els estudis científics evidencien que les persones que a la infància o a la joventut mostren comportaments «abusius» tenen un pitjor pronòstic d’adaptació a la vida adulta (tant en l’àmbit personal com professional).

Això és així perquè, contràriament al que s’acostuma a pensar (que les situacions d’assetjament són fruit, sobretot, de la manca d’habilitats de les persones assetjades, el cert és que és justament al contrari), l’assetjament es produeix, principalment, a causa de la manca d’habilitats i recursos socials i personals dels assetjadors: baixa tolerància a la frustració, manca d’autocontrol, autoestima minvada, carències afectives, etc.

Valgui aquesta dada per posar en alerta famílies (a vegades impassibles) en cas de detectar comportaments abusius per part dels fills. Vaja, que no n’hi ha per sentir orgull en cas que la nostra quitxalla sigui la matona de la classe, sinó preocupació. Ho apunto així, perquè habitualment, en situacions de bullying, només s’afecten les famílies de les víctimes. Sovint, des del confort que dona el poder, les famílies dels assetjadors etziben uns dolorosos «va, que són coses de canalla» o un «no n’hi ha per tant». Doncs alerta per a navegants: encara que no es faci des de l’acte bondadós de mirar d’eradicar el patiment de la quitxalla, comenceu a actuar i a preocupar-vos també, ni que sigui per l’egoisme d’oferir un millor futur als vostres fills i filles, que teniu feina per fer.

I a la resta, a la majoria silenciosa que observa (que no és ni víctima ni botxí), traslladar-li el pes de la responsabilitat. Perquè, de nou, els estudis indiquen que quan aquesta majoria es posiciona (i s’oposa) a les actituds xulesques de la minoria que abusa (normalment són molt pocs), la situació s’acaba. Sense públic, l’espectacle no val la pena.

L’assetjament escolar desapareixerà (més enllà dels descans estiuenc) el dia que totes li donem la importància que mereix. Podem començar aquest estiu mateix.