Caldrà explicar bé algun dia com s’ha gestionat la pandèmia des dels governs. Falta temps, perspectiva. De la grip anomenada espanyola de fa un segle n’hem conegut més circumstàncies avui que en tota una vida acadèmica. Amb la pausa adequada podrem calibrar què s’ha fet, com s’ha fet i quin n’ha estat el resultat. En global, les xifres són rotundes: 4 milions de morts, un any llarg terrible per a les economies del planeta i, especialment, per als que menys es poden permetre a les seves butxaques entrebancs històrics com ho han estat, en poc més d’una dècada, l’hecatombe financera del 2008 i aquesta pandèmia de la qual entenem que encara no s’ha escrit el darrer capítol.
Podem analitzar les circumstàncies i les seves conseqüències en calent. En molt petites dosis. Atenent al present immediat i a com repercuteixen les decisions de tots els implicats (administradors i administrats) en l’evolució del virus mortal. A Catalunya tenim damunt la taula xifres altra vegada impossibles de gestionar amb uns serveis d’atenció primària fatigadíssims, amb escassos recursos de reemplaçament i que, en ser la primera línia de xoc contra la covid, són els més ràpidament saturables tant des del punt de vista de les eines com emocional. I tenim respostes a aquestes dades que superen la capacitat de creure en la gestió ben feta. En poques setmanes hem vist la reobertura de discoteques i el seu tancament; la rehabilitació de festivals amb mesures ingènuament respectables i la seva suspensió; la llibertat de circulació a totes hores i un projecte de toc de queda que afecta la major part de població del país; la completa activitat econòmica i una limitació horària en plena temporada estival que toca de nou el sector de la restauració i l’oci nocturn, claus en un país que, malgrat tots els projectes inacabats de reconversió industrial, encara depèn del sol i les platges, del bon temps i d’uns horaris sense competència a la resta del continent. I hem vist una vacunació que avança més lentament del que voldríem i que potser ha equivocat les franges de priorització tenint en compte que els més joves, ja sense instituts ni universitats, tenen tot el temps del món, les ganes i el dret d’exercir la seva joventut. S’han previst tots els riscos a un termini més enllà de les properes hores? S’han avaluat les conseqüències de decisions que continuen semblant improvisades tot i l’experiència ja lamentablement acumulada? Algú en té respostes?
