Ja tenim un altre entreteniment en perspectiva. El president Aragonès ha presentat la candidatura Pirineus-Barcelona per als Jocs Olímpics d’hivern del 2030, i podem comptar que les discussions seran interminables –i acalorades, encara que es tracti d’esports que es practiquen amb roba d’abric, damunt la neu o el gel. A tall de benvinguda al festival que es prepara, la iniciativa ha rebut el suport del Parlament en una votació que ha dividit els socis del Govern, ja que ERC s’ha abstingut i la CUP hi ha votat en contra, igual que Vox. A favor, Junts, PSC, Cs i PP: el projecte ha forjat inusuals coincidències a la cambra, preludi dels embolics que vindran. Entre els detalls embolicadors no podem obviar-ne un de rellevància política: el camí de la nominació passa pel Comitè Olímpic Espanyol, i és al seu president a qui el de Catalunya ha adreçat la petició d’obrir converses amb el Comitè Olímpic Internacional (COI). Dit d’una altra manera: no hi haurà Jocs si Madrid s’hi posa de cul. I Miquel Iceta és ministre d’Esports. Per aconseguir i organitzar els Jocs de Barcelona 92 van sumar esforços i van remar plegats l’Ajuntament de Pasqual Maragall, la Generalitat de Jordi Pujol (arrossegant els peus al principi) i el Govern central de Felipe González. Les tres potes tornaran a ser necessàries, i per tant, caldrà un clima polític amb el nivell de complicitat que es va aconseguir aquella vegada. Una complicitat sostinguda, com a mínim, fins l’any que ve, quan el COI anunciarà la seva decisió, i, si aquesta és afirmativa, l’entesa haurà d’aguantar fins a la cerimònia de clausura, és a dir, fins d’aquí a nou anys. Un horitzó és compatible amb la idea d’assolir la independència, per embat irresistible, dins aquesta legislatura del Parlament o a la propera a tot estirar. Que els fervents unilateralistes de JxCat votin amb els socialistes de Salvador Illa a favor de sol·licitar els Jocs fa sospitar que pensen que la república va per molt llarg..., o que la candidatura fracassarà.