De petit sentia parlar dels solterons o les solterones per definir les persones de mitjana edat o grans que no s’havien casat mai o no tenien parella oficial. És una paraula amb una sonoritat desagradable que, en verbalitzar-la, té un to marcadament despectiu i que forma part del vocabulari que escoltava en la xerrameca de familiars o coneguts. Tot i el tema de tenir parella, o no, continua amenitzant les converses d’amics o els comentaris tafaners, no tenir-ne es veu avui dia com l’opció de vida dels qui prefereixen no comprometre’s pels motius que siguin o esperen sense atabalar-se que el destí els porti a conèixer algú amb qui compartir un projecte vital sense preocupar-se per organitzar el casori als 30 anys i tenir un fill abans dels 40, tal com els costums socials estableixen. Gent que no els treu el son viure sense parella oficial, fixa i de llarga durada. Aquesta setmana he recordat el vocabulari de la infantesa i he pensat en els solterons que, com jo, viuen plàcidament sols i sense donar explicacions a ningú en un apartament cuqui i mantenen una vida social com qualsevol altre, o potser una mica més intensa. Els millennials hem inaugurat la solteria desacomplexada. Com deia, vaig sentir a parlar dels solterons fa uns dies en una tertúlia del programa Planta Baixa de TV3, que aquesta setmana conduïa el berguedà Xavi Rusiñol, que tractava la solteria en la pandèmia, i una comentarista que no té parella afirmava haver escoltat comentaris d’amics que en els mesos durs de confinament li retreien: «Veus com estar sola no era una bona opció?». Amics meus m’han dit, amb to amable, que en els mesos reclosos a casa havien pensat molt en els que vivim sols, mentre jo reflexionava: «Doncs a mi em va semblar lliurar-me d’una de ben bona». Potser tinc poca fe en l’espècie humana. Reconec que hi ha noies de 40 anys sense haver tingut mai una parella formal que viuen amb inquietud la solteria perquè, a més, hi ha la pressió social de tenir un fill, tot i que cada cop hi ha més mares solteres que decideixen donar a llum. Desitjant que totes les parelles enamorades durin per sempre, hi ha tot un grup de generacions, des de la dels millennials a la Z, que vivim les relacions d’una forma molt diferent a la dels nostres pares. En l’era de la fugacitat i en el de la voluntat de viure mil vides en una, difícilment les relacions humanes són perennes... I això no vol dir que no siguin genials o no ha- gin funcionat, perquè malgrat tot hi ha persones que, positivament, marquen per sempre.