El 1908 el moviment olímpic va establir uns codis per a aquest moviment que es va escampar pel món en forma de competicions esportives inspirades en les proves que es feien a la Grècia clàssica. Fins i tot l’Astèrix va participar-hi (fictíciament) en una de les seves aventures més llegides. Recentment, el 1978 li van donar el nom formal de Carta Olímpica, i és un document amb els seus principis i valors que en els darrers temps ha anat perdent algunes de les lluentors i les fanfàrries mostrades a Barcelona el 1992.

Una altra epístola molt breu, d’un sol paràgraf i datada de dijous passat, fou enviada pel president Aragonès al del Comitè Olímpic Espanyol, Alejandro Blanco. En l’estil que darrerament es confeccionen aquesta mena de missives oficials, manifesta l’interès per organitzar unes olimpíades d’hivern el 2030 al Pirineu. A part d’aquesta intenció, el Molt Honorable l’acaba posant-hi unes prevencions que semblen pròpies d’allò d’excusatio non petita, accusatio manifesta adreçada a tercers. Li diu que només serà possible si van de la mà del «consens social i territorial». Una estranya giragonsa on el peticionari sembla posar pegues al gestor que ha de presentar la candidatura al COI.

Si s’acaben concedint, hauran de passar per un seguit de proves com les dotze del més famós guerrer gal i company d’Obèlix en una altra de les seves aventures. L’entorn presidencial s’ha afanyat a dir que només es faran si el territori afectat ho aprova en una consulta popular a final d’any o principi del proper. A partir d’aquí, abans i després, es desfermaran tota mena de posicionaments polítics.

Un dels tres partits que donen suport al Govern de Catalunya, la CUP, n’és frontalment contrària per raons ecològiques i d’anticapitalisme.

ERC fa el rol del possibilisme tradicional i antic al Govern del Palau de Sant Jaume.

Des de Junts, per boca i teclat del diputat Joan Canadell, es parla d’uns jocs multiestatals, fins i tot amb l’Estat català com un d’ells. Pura fantasia. Aconseguir-los serà una cursa d’obstacles. Després de la consulta caldrà encarar les potents competidores. Salt Lake City, en terra de mormons americans, i la japonesa Sapporo completant la terna. Totes dues repeteixen l’experiència.

Si es presenta amb el nom comercial de Barcelona-Pirineus, el president d’Aragó ja s’ha apressat a dir que no en voldrà saber res. La Molina o les pistes d’Andorra, possibles seus de competicions, hauran d’assegurar-se tenir neu natural suficient. Tot un repte davant el canvi climàtic. La Cerdanya i l’Alt Urgell podrien afrontar una transformació de les comunicacions que hi menen com la de Barcelona al segle passat. A llocs com a l’alt Berguedà seria obligat canviar per sempre el seu lema oficial actual de «Terra de futurs» pel més real de “Terra de pas». Hi deixaria una serp amb quatre carrils d’asfalt per uns sinuosos vials i túnels vers la terra promesa de medalles de metall i anelles olímpiques.

El «Citius, altius, fortius» assolits amb formats urbanístics inesperats.