Llegint i escoltant les lectures, d’avui hi ha una idea que em ve al cap: reconciliació. En la primera lectura utilitza un llenguatge dur i primari però ens parla de reagrupament. En la segona lectura tenim un llenguatge molt més amorós parlant de la reconciliació entre el poble jueu i el poble no jueu. Finalment, en l’Evangeli, també ens parla de la reconciliació entre la necessitat personal de descansar i la necessitat externa de seguir aprenent.
Així doncs, amb la idea de reconciliació davant d’un conflicte d’interessos ho relaciono directament amb la recerca d’acord i mediació davant dels problemes socials, polítics i econòmics. És simple i encaixa molt bé amb l’estereotip de «bona persona». Però hi ha quelcom que em fa ballar la barretina; com puc jo millorar la «reconciliació» en el món?
Quan tenia uns 13 o 14 anys el meu pare em va fer un símil entre una persona i una ciutat. A les ciutats hi ha carrers bonics, nets i endreçats, però a la mateixa ciutat també hi poden haver carrers abandonats, bruts i foscos a la nit on la gent intenta no passar-hi gaire. Quan l’alcalde d’aquesta ciutat rep visites intenta mostrar els barris nets, endreçats i ben il·luminats; i alhora amagar les parts més fosques i abandonades. El símil de la ciutat amb una persona és que la persona té molts vessants, moltes parts i moltes cares, com una ciutat; i l’alcalde de la teva ciutat ets tu. Tens parts molt bones, boniques i endreçades, que realment fan goig; però també tens parts fosques, més abandonades i no tan agradables.
Llavors, com a alcaldes de la nostra ciutat podem fer dues coses: Una seria obviar una part nostra i potenciar únicament l’altra, i que cada part segueixi el seu camí renegant una de l’altra; o, per contra, intentar trobar una reconciliació entre ambdues parts, que es reconeguin i estableixin col·laboracions entre ambdues.
Com podem ser agents de pau, si no tenim la pau dins nostre? Com podem aportar amor, reconeixement i acceptació, si no estimem, reconeixem i acceptem cada racó del nostre ser? Comencem a reconèixer les nostres ovelles descarrilades, els nostres carrers foscos; parts, sentiments, idees, emocions, reaccions... qualsevol existència en nosaltres no reconeguda necessita reconciliació i reagrupament, perquè l’autèntic Esperit som cada un de nosaltres amb tota la nostra immensitat.
