Sembla que faci molt però era tot just dissabte passat que Pedro Sánchez anunciava una profunda remodelació del Govern de l’Estat. Les teòriques raons dels canvis ja han estat molt comentades i no cal entrar-hi: el cap de l’executiu té la facultat de fer-los i ha cregut que així assegurava la solidesa del seu govern i una bona situació de cara a les properes eleccions generals. Cal dir, però, que ha sorprès el canvi de cartera de Miquel Iceta, que passa de ser el titular del Ministeri de Política Territorial al de Cultura i Esport. Realment, Miquel Iceta és conegut per la seva llarga trajectòria política en el PSC, però no pas per la seva activitat cultural o esportiva. I això planteja un interrogant: es pot gestionar bé un ministeri que tracta d’un àmbit que no es coneix? Segurament que no és el primer cas. Però no sembla que sigui una pràctica adequada. També podem preguntar-nos si, ja constituït el nou govern estatal, Pedro Sánchez tindrà necessitat –o simplement, interès– per negociar, contactar o, simplement, parlar amb el Govern de Catalunya. Però el tema potser no és aquest. Allò que segurament es plantejarà Pedro Sánchez serà: «Em perjudica o no reunir-me amb els que propugnen la independència i van organitzar el referèndum del 2017? Perquè, si m’ha de perjudicar, val més que ho allargui i que ara per ara no hi hagi cap trobada».

Canviant del tot de matèria, és ben clar que l’evolució de la pandèmia queda fora de la comprensió de la gran majoria de ciutadans, que no som pas especialistes en el tema. Però si els que hi entenen reconeixen que encara no en saben prou, els que només en patim les conseqüències no podem fer altra cosa que seguir les recomanacions que se’ns facin –ni que de vegades siguin contradictòries– i ajudar a fer passar el temporal. El que ja supera el ridícul és comprovar que en aquest àmbit també hi ha interferències judicials. Com si fos lògic que la judicatura pogués dir-nos què es pot fer i què no per protegir-nos del coronavirus. Aquestes ingerències són inacceptables. Els tribunals no s’han fet per a això.

Atenció a les decisions que comença a prendre la Comissió Europea de cara a frenar el canvi climàtic. Per primera vegada sembla que la qüestió s’afronta seriosament i amb mesures que poden tenir repercussions directes i molt importants. No és poca cosa anunciar que a partir del 2035 –d’aquí a 14 anys– ja no es podran vendre vehicles que emetin diòxid de carboni. O sigui, que s’hauran acabat els vehicles nous amb motors de gasolina o gasoil. I que s’implantarà un sistema d’impostos especials per als que encara circulin amb aquests combustibles, que hauran de desaparèixer del tot el 2050. Les mesures dràstiques afectaran també el transport aeri i marítim, que són dels més contaminants. I igualment l’àmbit domèstic, ja que el consum d’energia haurà de provenir molt majoritàriament de fonts renovables. De tot plegat en sentirem a parlar força. Ja és hora d’afrontar el problema, de deixar de contaminar tranquil·lament i de no pensar més que els que vinguin darrere nostre ja s’espavilaran.