Tot i que costa creure-ho, ja ha arribat el dia en què ens expliquen que torna el malson que pensàvem haver deixat enrere. En aquesta terrible pandèmia no hi ha res pitjor que pensar-se que ja ha acabat, i sempre hi ha un últim obstacle per superar. La combinació explosiva de la variant delta amb la sortida en tromba dels joves no vacunats, enmig de la sensació general que tot havia acabat, ha tornat a posar els governs de mig món davant el dilema de sempre: negar la realitat i cedir davant la pressió dels lobbies o explicar la veritat, decretar restriccions i prioritzar la salut a l’economia.
En el primer grup dels autodenominats liberals hi ha Trump, Johnson, Bolsonaro i Díaz Ayuso, que continua creient que les seves mesures anticovid eren encertades pel mer fet d’haver guanyat les eleccions. Als antípodes d’aquests temeraris, governs com el de Portugal no dubten a decretar tocs de queda a risc de perdre les pròximes eleccions. Al mig, dubtant entre accelerar o frenar, naveguen indecisos els governs d’Espanya i Catalunya, intentant trobar el punt mitjà impossible entre protegir la indústria turística i evitar una propagació descontrolada dels contagis.
En les últimes hores, el conseller Argimon, de tendència pragmàtica i realista, ens ha tornat de cop a la realitat amb el tancament dels bars a les 0.30 i la limitació de reunions a 10 persones. És a dir, que som a les portes de tornar a fer uns quants dolorosos passos cap enrere. S’aixecaran, segur, veus crítiques i indignades, i gairebé tots haurem de modificar plans ja previstos. Els sectors afectats reclamaran amb raó subvencions, i el Govern que assumeixi aquestes restriccions haurà de suportar com Ayuso, de fons, proclama que a Madrid aquestes coses no passen. En el fons, la pregunta que és subjacent des del principi de la pandèmia és molt senzilla: ¿Volem que els governs ens tractin com a adults o com a nens? No és clar que guanyi la primera opció.
