Recordo que quan era petit però em començava a fer gran vaig dedicar unes quantes tardes i uns quants fulls en blanc a practicar la meva signatura. Ho havies de fer. No eres ningú si no eres capaç de signar ràpidament i sense pensar, el teu nom. Allò que signaves eres tu. M’ho vaig agafar seriosament i aquelles tardes vaig anar polint i estilitzant una petita obra d’art cal·ligràfica en la qual apareixien nítidament el meu nom i els meus cognoms acompanyats d’un petit traç que li donava a tot plegat un aire molt personal. El meu. Vaig anar repetint l’operació mentre creixia –no gaire– amb la intenció, rebel, que la meva signatura fos digna d’admirar i que només fos meva. La vaig estilitzar i la meva «P» de Pep es va anar convertint en un traç quasi únic que, als meus ulls, ho deia tot: nom i cognoms. La veritat és que era adolescent i estava molt content del meu traç. Però no tothom opinava el mateix, un migdia després d’un examen que havia signat adequadament, la professora en veure el traç em va dir.. estàs bé? Però jo no estava disposat a ser enfonsat per un sistema que no m’entenia. La meva «P», el meu traç estrany i jo hem estat inseparables des d’aleshores i jo he anat sofisticant més i més el meu tret de personalitat, redoblant el gest amb una velocitat vertiginosa en cada signatura. M’he fet un fart de signar contractes, hipoteques, casaments, divorcis, crèdits, compres, vendes, dedicatòries d’amor... tota mena de documents on la meva signatura ha acabat sent la meva carta de presentació. I totes les signatures igual. I tu, què saps fer sense pensar-t’ho? Jo? Signar. Però tot té un final. D’un temps cap aquí les signatures ja no es fan com abans. Et fan signar damunt de tota mena de pantalles i pantalletes. Si em fan signar amb un llapis d’aquests que escriu damunt la pantalla, me’n surto airós i amb nota, però des de fa un temps la darrera moda digital és, això, fer-te signar amb el dit. Un bunyol. La meva signatura estilitzada és un nyap si me la fan fer amb el dit com qui et pren les empremtes digitals, que és com es fa ara. Ja no soc ningú. Aquesta setmana he fracassat tres cops signant amb el dit, i qui em feia signar, en veure’n el resultat, m’ha dit... això és la teva signatura? Aquest no ets tu. I m’he fet petit i quasi demanant perdó. Aquest és el drama. Sense signatura ja no soc jo ni ningú, ni res. Tants anys de la meva vida practicant la meva signatura perquè ara et facin posar el dit maldestratment com qui entra a presó. Tants anys la meva «P» i jo deixant empremta... I què en faig de la meva estilitzada signatura amb què he compartit tants moments vitals –de glòria i de no tant. Ho veuen, oi, que no sé ni qui soc? Si em demanen autògrafs, em faran, de nou, persona.
