En Jordi Cussà de vegades acomiadava els seus correus recomanant salut i empenta! Malauradament, ell en gastava poca, de salut, però d’empenta en tenia per parar un tren. Una empenta vital i literària, prolífica i desbordant de creativitat, que contrastava amb el ressò injustament discret que acompanyava l’aparició de cada nou llibre. En part, perquè escrivia i publicava lluny dels focus mediàtics, i en part perquè no produïa novel·les comercials, de consum ràpid i amb molt tomàquet. Rarament les seves obres despertaven l’interès de crítics i mitjans, malgrat que escriptors amics com Llorenç Capdevila i Matthew Tree mai no han deixat de reivindicar-lo com una de les veus més personals, sòlides i innovadores de la literatura catalana actual. Encara que amb el retard d’uns quants anys i després d’una pila d’obres publicades, finalment el reconeixement li ha arribat just abans de caure el teló, amb la concessió del premi de la crítica de Serra d’Or a la millor novel·la catalana de l’any. Més enllà del buit i el dolor per la seva absència, l’esperit d’en Cussà continuarà bategant en les seves històries i sobretot en els seus personatges, que, com ell, sovint són tendres i rauxàtics, murris i atrevits, àgils de pensament i desimbolts i viscerals en el parlar. Diuen que l’estil és l’home, i és ben cert. Cussà ha viscut i ha escrit molt, i sempre a la seva manera, intensament i lliure, tal com va fer-ho, fa unes quantes centúries, el seu admirat Guillem de Berguedà, un altre tòtem de la literatura catalana de tots els temps.
PS: Per ser justos, Regió7 sempre l’ha tingut en compte. I n’era ben conscient quan, amb la seva sornegueria habitual, comentava: «Aquests del diari em tracten prou bé, per vist que soc berguedà»
