Molts dels que vam estudiar com a tercera llengua l’anglès, en detriment del francès perquè la cultura anglòfona ja dominava les relacions internacionals, pensàvem en Londres com l’exponent d’una llibertat multicultural i interracial impossible de trobar a casa nostra. Era una ciutat a poc més de dues hores d’avió que suposava un trencament i una descoberta: les millors llibreries, la millor música, el millor teatre, els millors espais alternatius, els millors museus, les millors galeries d’art, els millors mercats, la millor gran ciutat. El millor de tot. Mirat amb dècades de distància, aquesta era una aproximació molt provinciana. Però sí, érem provincians. I potser encara ho som ara. Havíem crescut amb el pop-rock que venia d’aquesta illa que era Europa però no ho era i, en el meu cas, ens havíem empatxat d’autores angleses, des de Jane Austen i les Brontë a Virginia Wolf, passant per l’americà més anglès, Henry James, i acabant pel que Jorge Herralde definiria abans del canvi de segle com el «dream team de la literatura britànica»: Ishiguro, Amis, Barnes, McEwan... Què més es podia demanar a un país amb un doble himne com God Save the Queen? A una illa que manté inalterable el te de les 5 i es congratula en l’elitisme, els lords i la corona? El país de Shakespeare, d’Els Beatles, d’Agatha Christie, de David Bowie, d’Els Joves, de l’Escurçó Negre, de la BBC... Tots els referents remetien a aquesta illa i a una capital que, pel que semblava, no tenia gaire a veure amb la resta del país. Però així vaig concebre la Gran Bretanya: o blanc o negre. O molt civilitzats o molt hooligans. O molt tradicionals o molt alternatius. I així és quan es miren els extrems: de l’humor, la flegma i la puntualitat britànica a la vergonya de l’assalt a Wembley durant la final de l’Eurocopa, els insults racistes als seus jugadors i l’oferta de llars a dones en perill per salvar-les de la violència masclista que impera quan la selecció anglesa perd un partit.
No, la simpatia no ha estat mai la seva principal virtut. I, segurament, el Brexit ha acabat de posar la distància que alguns reclamaven per a un país que, com explica Lluís Foix a Una mirada anglesa (Columna), viu una decadència «plàcida i agradable, llarga, inapreciable». Un país que darrerament sembla que a cada bugada deixi perdre el que Miquel Berga defineix a Un aire anglès (Edicions del Periscopi) com trets característics: fair-play, understatement i ironia: «joc net; al·lèrgia a les afirmacions solemnes; i dir exactament el contrari del que es pensa i donar per fet que l’interlocutor en capta la intenció». I, malgrat tot, sempre tornaria a Londres; durant l’espera, a Foix i a Berga. Als autors, vull dir.
